La carta

Feia un dia horrible: el sol s’amagava darrere un grapat de núvols grisos; el terra estava mullat des de la nit anterior i, a pesar que l’estiu estava a una cantonada de distància, semblava impossible que s’arribés a assecar; la gent corria a la seva feina sense preocupar-se de mirar als costats, ensopegant a voltes amb mi, trepitjant-me quan avançaven al semàfor. Però el pitjor de tot va ser que, quan vaig sortir de casa, vaig trobar una carta a la bústia, una carta que ja sabia que havia d’arribar, una carta que no volia que m’enviessin. Però sí, me l’havien enviat; vés a saber qui havia escrit aquell nom meu al sobre, amb aquella lletra rodona i alta. Al rebedor de l’edifici em vaig quedar plantat mirant-la, preguntant-me si obrir-la o no, intuint, o quasi sabent, què hi havia al seu interior. Aquell sobre blanc i rugós, aquell mata-segells amb el nom del meu poble clarament al centre del cercle, aquella anticipació de quelcom que jo no volia.

Com un llampec vaig sortir al carrer, m’ofegava allà dintre. A la frescor del carrer vaig obrir la carta imaginant què hi deia, imaginant que era una altra cosa, imaginant que s’havia cancel•lat. Però no, la festa d’exalumnes era, com s’havia previst, com havien dit als correus electrònics, com havien anunciat al Facebook, com m’havia dit en un missatge de text el meu amic de l’escola, com m’havia comentat de passada una companya amb qui vaig ensopegar al cinema, com temia que fos, el dia mateix que ens vam graduar fa deu anys. Des que havia començat tota aquesta tonteria de reunir-nos, no havia pogut parar de pensar en la Miquela i en com havia canviat tot.
Allà, plantat en aquell carrer esperant que l’homenet verd es posés a caminar, vaig fer una regressió d’un munt d’anys en un moment.
És fosc, hi ha una olor barrejada a ganxets, Coca-Cola i sandvitxos de pa Bimbo de mantega amb xoriço on la mantega té més gust i fa més olor que l’embotit. Els meus dits estan enganxifosos del polsim del gusanitos amb el greix de l’entrepà. De sobte, del fons de la cambra, en baixa una llum i poc a poc podem diferenciar que és un pastís, darrere el qual està la mare de la Miquela. Podria contar les espelmes però els meus ulls busquen a la foscor la nena de l’aniversari. No la veig, on deu ser? I quan torno a mirar a la meva dreta, ensumo el seu perfum a colònia de bona nena. Les meves mans, recolzades sobre la taula, criden d’alegria quan les seves són tan a prop… Mentre acabem de cantar l’Anys i anys, els meus dits cerquen els seus i, per un moment, em dóna la sensació que els seus també busquen els meus.
Ja està, s’ha acabat, els llums tornen a encendre’s, la Miquela ha bufat les espelmes, i els seus dits han deixat de tocar els meus.
Com se m’acut a mi pensar que podria haver-me tocat? Quina ximpleria!
Ningú em fa cas. Sec en una cadira en un cantó mentre tots juguen. Jo no tinc amics. Em criden per a què m’hi uneixi, la rotllana requereix que tots hi participem: al joc de l’espardenya el segueix el telèfon, i a aquest el joc de la botella. Fa voltes l’ampolla a terra i li toca a la Miquela: Veritat o acció?, li pregunten. Paga penyora i ha d’atrevir-se a quelcom maliciós. Has de passar dos minuts tancada a l’armari amb… ell!, i m’assenyalen a mi.
A la foscor de l’armari, el silenci es pot palpar. Estem quiets, callats, muts, cecs. Quaranta-quatre, quaranta-cinc…, se sent des de l’exterior. Al genoll noto la seva mà com hi deixa tot el pes, i a la galta els seus llavis humits hi deixen una marca que recordaré per sempre. Cinquanta-nou i seixanta!, els nens, els meus companys de classe, criden i obren la porta.
La Miquela i jo entrem a l’hotel on es fa la recepció. Com sempre, ella està preciosa. El seu vestit és d’un teixit suau. La miro somrient i li beso la galta. Ella somriu. T’estimo tant…, li dic. Es para en sec abans d’endinsar-nos en el món de les retrobades amb els amics de la infància, em mira tendra, m’acaricia la galta i la seva mà és suau i ferma. I jo a tu, em diu en un xiuxiueig. Quasi puc notar les paraules volant al meu voltant. M’agafa la mà i el tacte de la seva pell, com en els darrers anys, em dóna l’energia per ser feliç.