Record d’un futur avançat

Manel–33 condueix lentament per una carretera llarga. El seu destí està lluny i, encara que no té pressa, vol arribar-hi el més aviat possible. A la ràdio les tertúlies es succeeixen les unes a les altres i els tertulians diuen el que pensen sense pensar el que diuen. A mitja tarda demanen a l’audiència quelcom que haguessin aprés de petits i encara recorden. Capitals i reis són la majoria, però alguns també parlen de taules científiques. Manel–33 condueix sense escoltar però a la seva ment es projecta, com en un autocinema, una memòria

que tenia pràcticament oblidada.

Manel–9 s’aixeca en el seu pupitre i mira al seu voltant. Tots els companys el miren amb atenció, també Júlia–10 des del pupitre del davant. La professora, de nom oblidat i edat aproximada, aixeca la mirada de la llibreta de qualificacions i li fa un gest per començar. A vegades és necessari i forçós, comença Manel–9 amb la veu mig trencada. Júlia–10 el mira amb els ulls rodons i un somrís defectuós però Manel–9 encara no sap que Manel–13 li demanarà per sortir a Júlia–14 i aquesta acceptarà. Tampoc sap que Júlia–16 el deixarà per Joan–18, trencant el cor a Manel–16, just el dia del seu aniversari.

Recorda sempre això, Sepharad, diu Manel–9 sense saber que Manel–21 lluitaria en una batalla que no era la seva, en un país que l’ha adoptat, per un déu que no el coneixia, i en una llengua que haurà d’aprendre. Manel–21, des de l’altra banda de la Mediterrània, pensa en les paraules d’aquell poeta i no entén com un missatge tan clar no arriba on hauria d’arribar.

Manel–25 torna a casa sense esma ni voluntat. La batalla no ha acabat i el món segueix estant en guerra. Els germans es barallen per un tros de terra; els amants es maten sense tenir la raó; els fills es peguen per sobreviure. “I la pau, on és la pau?”, es pregunta Manel–25 en un avió a vuit-mil peus de terra. Manel–25 pensa ara en Júlia–22, la darrera vegada que la va veure, passejant tranquil·la amb un tal Pere–sense-edat, fent veure que no s’adonava que ell estava assegut en aquell banc, sorprenent-se quan la saludava. Des de llavors li ha escrit dues cartes que ell no ha contestat.

Manel–25 mira per la finestra amb malenconia. Manel–9 hauria dit: Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats, quan ja es veu terra verda des de l’avió, però Manel–25 ha perdut ja tota l’esperança, ja no té ànims ni s’atreveix a mirar endavant. Baixa de l’avió i camina lentament. Finalment arriba a casa i dóna abraçades sense força.

Manel–27 ha sortit del cau. Al cel hi ha quelcom més que records de bombes que cauen. Passeja un gos que li han donat per una platja que sempre ha portat al cor. I un crit, un nom, un shalom, el destorben del seu joc. Júlia–28, amb cabells curts, s’apropa i l’abraça. Sa mare li havia dit que la seva mare li havia dit que ja havia tornat. L’abraça un altre cop però Manel–27 no sap què dir, com reaccionar. Somriu i pensa en aquella nena que el mirava des del pupitre del davant. Manel–9, que recitava sense saber que Manel–29 es casaria amb Júlia–29 i tindrien fills; sense saber que Manel–31 lluitaria per a què les paraules de Manel–9 tinguessin sentit i que el seu món visqués una difícil i merescuda llibertat.

 

Text en cursiva: fragments d’A vegades és necessari…, de Salvador Espriu.

Mantega fosa

Hi ha flors d’ametller de color de rosa; flors de color blanca, flors amb una vaga resplendor esgrogueïda de mantega fosa.
Josep Pla, Les hores

No sé per què em vaig oferir. Tot va anar tan de pressa que ni me’n vaig adonar. És sempre més tard, quan tens temps a repassar els moments importants del dia, que t’adones dels detalls que t’has deixat.

Érem a la cantina de la feina. Jo fregava els meus túpers i ell crec que encara estava per posar el seu dinar al microones. Sempre dinem plegats, però divendres jo tenia una reunió a les tres en punt i havia de dinar més d’hora. Mentre dinem, sempre xerrem molt, de tot tipus de coses, també algunes de personals.

Aquest divendres jo estava distreta i no parava gaire atenció al que em deia. Aquesta tarda he de fer un munt de coses i no sé si tindré temps de fer-ho tot, deia mentre remenava bosses de plàstic. Demà tinc els nebots tot el matí, i mitja tarda!, i he de fer un pastís avui mateix que si no, no em donarà temps. La campana del microones va cantar, es va sentir la porta, va deixar el seu plat a la safata, calaix, coberts, armari, gots… Si vols jo t’ajudo a fer el pastís, vaig dir mirant-lo d’esquitllèvit intentant que no es notés que en realitat li mirava el cul. Ostres, doncs sí, moltes gràcies. Ja saps que no en sé gaire de fer pastissos. Te’n recordes d’aquell tan dolent que vaig fer d’albercoc? He, he. I és que li he promès a la Joana que n’hi faria un pel seu aniversari. També jo, no sé com se m’acut. Jo vaig somriure. Ai, la Marina! Me’n he d’anar. Desprès veiem com quedem. Adéu, adéu.

Divendres al vespre, sóc a casa seva. El pastís està a punt de sortir del forn. Estic acabant de fer el glacejat dels dimonis que no m’espesseix ni a tiros i el Joan porta un munt d’estona a la dutxa. Quin morro! I a sobre quan surti ja li hauré fregat els plats i tot, si es que sóc badoca. Ja m’està bé, ja. A qui se li acut penjar-se d’un de la feina, i no de qualsevol, sinó del que totes n’estan. Ai, si ja m’ho diu la Diana, que sola s’està molt bé. I a sobre ell va… i amb la Marina! No n’hi havia una altra? Una que jo no conegués? No, havia de ser aquella petarda. Ara no ho sé, però quan treballava amb nosaltres sempre portava uns escots fins el melic.

I a sobre ell ara va i surt de la dutxa i està guapíssim. Porta uns pantalons nous que li queden molt estrets i li fan un culet… La camisa és així com del color de la flor de l’ametller, color de mantega fosa. Li trec un pèl caigut de l’espatlla. Li estiro la camisa. Li tanco els botons de les mànigues. Em mira ell als ulls. Somriu. Ets un àngel, diu, i fa mitja volta.

Bé, ja ho tens tot. El pastís és aquí, sota d’aquest drap sec. El glacejat és a la nevera. Demà al matí l’estens per sobre amb cura i el deixes a la nevera fins l’hora de sortir. Ui, què tard que és! Me’n vaig.

Repasso la tarda d’ahir al meu cap. Què hauria d’haver fet? Què hauria d’haver dit? Res. Si és que millor estic calladeta. La Marina menjant-se el meu pastís i jo al sofà.

Quarts de dotze. El Joan m’envia una foto menjant-se un tros de pastís. Està molt bo, tothom em diu que ets una artista, m’escriu. De mala gana li contesto intentant dissimular que estic emprenyada. Guarda-me’n un trosset, hehehe, gaudiu de la festa, i segueixo tota sola al meu sofà.

No sé quina hora és però sona el timbre de la porta. Espero que no hagi passat res important. Obro i trobo el Joan amb un tros de pastís que ha desembolcallat del paper de plata. Em somriu i em besa els llavis. El gust dolç del glacejat d’ametlles m’amara de cop

Document truncat

A l’entrevista em van preguntar quan trigava en arribar fins allà. Jo vaig dir que solament trenta-cinc minuts. A ella li va semblar molt, però jo vaig contestar que no m’importava, que m’agradava conduir. I era veritat: m’agradava molt conduir. Ara cada matí se’m fa més pesat. Els trenta-cinc minuts s’han convertit en quaranta-cinc. Sembla poca diferència, però no ho és.

Passo moltes rotondes. Als matins sempre hi veig homes, joves o més grans, esperant. Segurament treballen a l’obra i van amb algú. Als trams rectes, si la carretera fa pendent i sóc a dalt de tot, veig una filera llarguíssima de camions. També cotxes, però sobretot camions. Si fa pujada és encara pitjor, perquè no veig el final i sembla etern. A la ràdio sempre posen les mateixes cançons.

A la tarda no hi ha gaires camions i a les rotondes hi ha prostitutes. No les conec però és com si les conegués. A la primera rotonda hi ha sempre una noia rossa, prima, que duu molt poca roba. Jo li dic Ivanka; m’imagino que és russa. A la segona rotonda hi ha la Guadalupe: te pinta de ser sud-americana i porta una mica més de roba i ja no és tan prima. La tercera és la Núria; te cara de catalana i vesteix com la Audrey Hepburn a Desdejuni a Tiffany’s, ulleres i tot. Li falta el gat rondant-li les cames. A la darrera li dic Oprah, doncs és negra i la més rodona de les quatre. Aquesta hi és quasi sempre, les altres a vegades no hi són. La Núria té un tamboret de plàstic i un paraigua que fa servir de para-sol. Quan no ha anat a treballar el tamboret no hi és, però si està en una feina, el paraigua és a sobre el tamboret. A vegades veig un cotxe parat al fons d’un caminet que hi ha a un costat.

Un dia hi havia una dona gran, amb batí, parlant amb la Núria. A les mans tenia un tupper. Des de llavors sempre he volgut parar-me a saludar i dir que m’agrada com vesteix. Sembla una noia molt interessant. Potser sols és una façana i a sota no té l’estil que sembla tenir. Però jo vull pensar que en realitat va fer una carrera i per alguna raó ara és aquí.

Avui és divendres i estic massa cansat per a fer res. M’entretinc tot el que puc llegint això i allò però el dia no passa més ràpid. Per fi ja s’apropa l’hora de marxar. Compto mentalment els minuts que em queden. A tres quarts de cinc rebo un correu que em demana que inclogui unes xifres en un arxiu adjunt. L’obro i em surt una finestreta amb una bestiola de dibuix que crida en majúscules: “Document truncat!”.

Faig un guardar como a l’escriptori i ho torno a intentar. Document truncat. No sé què coi significa això. Truco al remitent i em surt el contestador. Truco a la secretària i em diu que ja a marxat. “Per què em diu que ho vol ‘urgent’ si se’n va?”. Ella no respon i jo sento la musiqueta que fa l’ordinador quan s’apaga.

Penjo i miro l’hora. Falten cinc minuts. He tancat tots els programes i estic reiniciant. Quan passen dos minuts el rellotge de sorra deixa de girar i faig doble clic un altre cop. Document truncat.

És divendres, és l’hora, se n’ha anat; m’és igual. Començo a escriure-li un correu: “M’has enviat un arxiu dolent. Em surt un bitxo que diu “document truncat”. T’envio un pantallazo.” Clico a l’arxiu un altre cop per poder fer una imatge de la finestra que em surt i aquesta vegada no apareix. El document es carrega perfectament i veig en groc les caselles amb les dades que vol. Ja són i mitja quan li he enviat i surto pitant de l’oficina. Quina ràbia!

El cotxe està calent i tinc ganes d’arribar a casa i ficar-me a la dutxa. A la primera rotonda miro pel retrovisor i no veig la Ivanka. La Guadalupe tampoc hi és. Quan m’apropo a la tercera, veig el paraigua al tamboret. “L’economia deu estar pujant”, penso, “perquè no és dia de paga”. Quan sóc ja dins el carril circular veig la Núria que surt de darrere un matoll i corre cap a la carretera. Faig una frenada i rebo botzinades. La Núria puja al cotxe i jo arrenco. Fins al cap de molta estona no dic cap paraula.

Hores després de l’hospital i els Mossos, ella dorm al meu sofà. És diu Montse i té una llicenciatura en filologia clàssica. Jo li he dit que m’agrada com vesteix. Ella em diu que em veu cada tarda, com la miro i somric.

M’agradaria dir que tot li va millor d’avui en endavant però no ho puc assegurar. Sovint a la vida has d’intentar-ho moltes vegades abans de que se t’obri una finestra.

Jamais vu

En Joan 14 va arribar un dimarts. Ho recordo perfectament perquè els dimarts eren els meus dies favorits; eren quan, en comptes de quedar-me al meu despatx entre papers o rebent visites, sortia a veure alguns pacients que no podien desplaçar-se fins a mi. Alguns eren a casa però la majoria s’estaven a l’hospital proper.

Aquell dimarts vaig entrar a l’hospital, com sempre, a quarts de nou del matí. No havia arribat a la recepció que la infermera encarregada va venir cap a mi amb excitació. Parlava amb rapidesa, una cosa a la qual no estic acostumada, perquè els meus pacients són més aviat callats. Ella seguia intentant explicar l’entrada del Joan 14 però jo no aconseguia seguir el fil. Una altra infermera, la de nit, que ja hauria d’haver marxat, va venir a trobar-nos i entre les dues vaig aconseguir entendre els esdeveniments de la nit anterior.

Al Joan 14 el van portar els Mossos. Quan a l’hospital hi arriba una persona desconeguda, li posen un nom comú –ja sigui Joan, Maria o Berenguer– i, normalment, el número del dia d’entrada. Era un dimarts i era catorze quan el Joan 14 va ser trobat en un bosc als afores d’una població veïna. El van trobar nu, brut, ferit i amb sang seca, i tan desorientat que semblava ben bé com si hagués aterrat al nostre planeta aquell mateix dia.

El Joan 14 era especial, molt especial. No puc evitar somriure i posar la mirada com si estigués contemplant una posta de sol, quan penso en ell. El Joan 14 era una d’aquelles persones que, per algun motiu, et captivaven. Per la tragèdia de la seva situació, potser, però també per la suavitat amb què va aconseguir que ens l’estiméssim.

Quan el Joan 14 va arribar, com deia, estava molt desorientat. Els agents van tenir força problemes per aconseguir fer-lo entrar al cotxe. El van tapar amb una manta, d’aquelles reflectants, i el van dur a l’hospital. No era la primera vegada que portaven un cas per l’estil al meu hospital, perquè era més proper que l’hospital mèdic de la ciutat. Li van fer les cures pertinents i el van examinar. Tenia ferides superficials però el que estava clar era que hi havia quelcom estrany que li impedia de comunicar-se.

Quan vaig entrar a l’habitació, el Joan 14 es tocava els dits del peu. Vaig quedar-me a la porta uns instants observant. El Joan 14 va aixecar la mirada i va somriure. Jo vaig somriure també, però al meu interior alguna cosa es va trencar. Li vaig dir “Hola” i ell va tornar a somriure. “Que m’entens?”, vaig preguntar-li, i ell va afirmar amb el cap. “Com et dius?”, vaig intentar i ell va fer el moviment de respondre però, a l’últim instant, parà, arrufà les celles i féu una cara entre dubte i confusió. “Que no ho saps?”. “Sí”, va dir, i aquesta va ser la seva primera paraula. “Però no me’n recordo”, va continuar.

El Joan 14 podia parlar. Jo vaig escriure-ho a la meva llibreta. “Què fas?”, em va preguntar. Jo li vaig respondre que escrivia. Em va agafar el llapis i la llibreta i va començar a escriure les mateixes paraules que havia fet jo, una i una altra vegada. El Joan 14 sabia escriure: així doncs, quin era el seu problema? Em va mirar i va fer una cara de sorprès, de content. “Jo també en sé!”, va dir amb la veu d’alegria que faria un nen quan obre un regal que ha estat esperant durant molt de temps.

El Joan 14 podia parlar amb normalitat, fins i tot en algunes llengües estrangeres, però el Joan 14 no ho recordava. Tot el que feia el Joan 14 era nou per a ell. Podíem parlar del desert i ell sabia que hi feia calor, però no recordava haver patit calor mai. Però al parlar-li de la pluja, va entendre que allò que havia sentit al bosc era pluja. El Joan 14 experimentava la vida per primera vegada, tot i conèixer el món en el qual vivia.

El Joan 14 patia el que anomenem jamais vu –en oposició al déjà vu–: no tenir record de quelcom que saps que has viscut.

El Joan 14, però, mai va recuperar la memòria. I quan el Joan 14 va saber el seu nom vertader, i que la seva única família viatjava en el cotxe amb el que van tenir un accident i en el que ell, miraculosament, va sobreviure, no va voler tornar a la seva antiga vida.

En Joan Bosch es va reinventar a sí mateix, potser evitant errors de joventut. El Joan ara viu en una masia amb la seva nova família. No agafa mai el cotxe i viu cada dia com si fos el primer.

L’umami (segona part)

Allà estava jo: ja feia mitja hora que acabava de tastar la cosa més saborosa que mai havia menjat i el meu cor encara bategava a cent per hora. Em sentia fora de mi, una força externa em mantenia assegut en aquella cadira. Jo m’hauria deixat caure, m’hauria deixat endur per un corrent marí, m’hauria deixat emportar pel vent.

Quan la cambrera va tornar a passar pel meu costat vaig demanar-li pel xef. “Acaba de marxar”, em va dir com si jo ja ho sabés. “Però jo vull donar-li la meva opinió sobre el que he tastat…”, li vaig dir tremolant sense saber per què. “Ell ja la sap”, digué somrient.

Demano el compte i marxo.

L’endemà em vaig passar el matí a la feina buscant excuses per a mirar per la finestra. Què era aquella sensació? Com havia aconseguit, amb un mos tan petit, que el meu cos experimentés aquells canvis? Quin encanteri alquímic havia trobat en llibres d’antic? La meva ment divagava fins als racons més absurds del coneixement.

El sabor d’aquella menja va venir a mi com una al·lucinació i un rampell em va empènyer al laboratori. Vaig estar treballant durant hores buscant un perfum comparable al tast de la nit anterior. La reminiscència d’aquell gust era tan intensa que podria haver-la tingut a sobre de la taula, disseccionar-la i extreure’n els fluids.

Els últims raig de sol, no sabria dir de quin dia, queien quan vaig aconseguir un perfum que aconseguiria els mateixos efectes. El vaig posar en un petit flascó de vidre opac dins una caixa protectora i el vaig enviar al restaurant. A la xarxa havia trobat informació sobre aquell misteriós xef que havia vist d’esquitllèbit: “La jove promesa de la gastronomia revoluciona el restaurant amb la combinació de gustos i aromes exòtics”, deia l’article.

Tres dies després, la recepcionista del laboratori em va trucar: hi havia una cambrera que em volia veure. Vaig baixar les escales corrents i, recuperant l’alè, vaig saludar la mateixa noia que m’havia portat aquella delícia. Ella va somriure i va aixecar la tapa de metall lluent deixant a la vista un plat gran i blau on hi havia un altre regal gastronòmic. Aquest cop, un dolç tou i humit. El vaig mossegar i els gustos es succeíren l’un a l’altre: a la punta de la meva llengua, el dolç del sucre; al final, intensa xocolata amarga. La resta de gustos i olors es barregaven i encomanaven. En acabar, solament quedà una flaire a gingebre i canyella que volava al meu voltant i m’acompanyaria durant hores.

Els meus ulls es van obrir i quasi vaig poder sentir com es dilataven. La cambrera va somriure encara amb el plat cap a mi. A sota d’on havia estat el dolç, un sobre petit. Tremolant el vaig obrir. Una lletra rodona i petita em demanava amb educació si aniria al restaurant a tastar la resta de noves creacions.

***

Diuen els que saben d’aquestes coses que la llengua sols distingeix un nombre molt reduït de gustos: el dolç, el salat, l’amarg, l’àcid i el darrer trobat, l’umami, o saborós. Diuen que la resta es crea a través de la combinació d’aquests gustos primaris. Afegeixen que l’olfacte complementa tant el gust que es menja primer pel nas. Això explica que el mango tingui gust de gerani, tot i que jo no he tastat mai un gerani.

Fa molt de temps d’aquella nit que em van plantar en un restaurant i encara sóc aquí esperant. Com cada vespre, mentre acaba la seva feina, jo provo les noves creacions. L’endemà jo creo perfums que les recorden. És un viatge d’anada i tornada, sempre hi ha nous camins per on caminar.

Encara recordo la nostra primera cita, com vam jugar a analitzar el món a través dels sentits. La sinestèsia ens va unir i ara compartim matins d’olor de taronja amb el gust umami de petons-del-dia-següent.

L’umami (primera part)

Era un quart i mig de deu del vespre quan el taxi va parar enfront del restaurant on havíem quedat. Després de la feina havia passat per casa per dutxar-me. Estrenava perfum aquella nit i, al sortir al carrer, la xafogor de vespre d’estiu em va sobtar: aquella fragància amb reminiscències nocturnes era massa forta per a les hores vespertines.

El taxi feia olor de cuir i suor: la combinació que s’obté després de moltes hores de treball pels carrers de la ciutat. Vaig baixar la finestra tot esperant que l’aire del carrer esmorteís tant la meva colònia com la pudor del vehicle, però a la metròpolis l’aire és, com diu la cançó, “gris oscuro y con bastante polución”. Per què el “prefereix el ser humà” és una incògnita per a mi. Jo somio en un dia poder tornar a casa, al camp, i que l’aire estigui buit de perfums i olors complexes: tan sols la gespa mullada al matí, l’olor a animal si bufa el ponent i l’ocasional rostit que s’escola per alguna finestra veïna.
Vaig sortir del taxi moments abans d’acabar intoxicat amb la ferum interna i externa. A l’espai ampli de l’avinguda, sota un plataner, vaig recuperar l’esma. Davant meu, el restaurant on havia quedat. Ens havíem conegut dies abans a l’aniversari d’una amiga comuna. Amb ella jo havia compartit hores llargues entre llibres d’aprenentatge de la llengua francesa, mentre que ells dos havien compartit una infantesa de jocs de carrer i rivalitats carnestoltades. A la festa havíem connectat a l’instant. Era un d’aquells sopars de picar milers de plats diferents que cadascú ha portat i que et veus obligat a tastar un per un per no ferir els sentiments de ningú. En acabat, si el que tu has portat és l’únic que ha quedat pràcticament intacte, la teva autoestima toca fons. Jo havia portat un gaspatxo amb molt d’all, tant que podies endevinar qui l’havia tastat hores després; ell havia portat una truita de patates, havia dit que era “una recepta de família” i l’havia deixada al costat de les altres truites, que totes eren ‘de família’.
Em vaig plantar davant el restaurant. Encara era massa d’hora per entrar; havíem quedat a dos quarts i mai vols arribar el primer en aquestes ocasions. La taula estava reservada per dos i esperava trobar lloc. Vaig mirar a través del finestral, amb discreció, buscant-lo entre els comensals però no hi era. La porta es va obrir de cop i em va catapultar a la realitat. El xerrar de la gent, el xauxinar del menjar, els plats i coberts en la seva dansa… Una parella va sortir, entre riures i em van mirar un instant sorpresos de què jo els observés amb tanta intensitat. A ella l’acompanyava una flaire d’espígol i ell feia pudor de pàtxuli.
Veient que em tocaria esperar, vaig entrar al restaurant, vaig fer dos passes i em vaig quedar plantat observant cada detall mentre esperava que algú em dirigís a la meva taula. La cuina era oberta, tòpic de restaurant modern, i, tot i que l’extracció de fums era molt bona, els plats semblaven volar empesos pels ventiladors del sostre.
A la meva taula, un got d’aigua rere un altre. M’havien situat en un cantó. Si mirava a la dreta podia veure els entramats d’aquesta cuina observatori; a l’esquerra i endavant, les parelles, cadascuna en la seva taula, interpretaven valsos pas a pas: rituals d’aparellament animal. Anava passant el temps i el que es coneix com a minuts de cortesia es convertien en minuts de grolleria. Vaig caure en les temptacions de la cambrera i vaig demanar una copa de vi.

Jugo amb els dits, una engruna de pa, un glop de vi, miro el rellotge, miro per la finestra entre els caps de la gent que sí té amb qui sopar, i torno a començar.
La temptadora cambrera arriba de nou, somric i començo a excusar-me de quelcom que no és la meva culpa. “El xef li envia això per a què ho tasti”, em diu. Miro sense entendre a la noia. “No està a la carta encara però diu que segur que vostè sabrà donar-li una opinió sincera”. La cambrera em mira amb atenció i un somriure. Miro el plat que ha deixat a sobre la taula i veig una espècie de farcellets i un platet menut amb una salsa fosca. Agafo un d’aquells embolcalls amb els dits, el mullo per un cantó en el líquid misteriós i el deixo dins la meva boca. En aquell instant la meva llengua experimenta una sèrie de sensacions totalment noves per a mi. El gust contagia l’excitació a l’olfacte i a la resta de sentits. En uns segons, tot el meu cos exhala un estat d’ànim extraordinari. Miro a la meva dreta i un noi em mira embadalit des de la cuina. Tanco els ulls de plaer durant un instant i a l’obrir-los no el veig, solament hi ha cuiners atrafegats mirant els seus plats amb atenció. Busco respostes en la cambrera però ella també ha desaparegut.

(continuarà…)

La carta

Feia un dia horrible: el sol s’amagava darrere un grapat de núvols grisos; el terra estava mullat des de la nit anterior i, a pesar que l’estiu estava a una cantonada de distància, semblava impossible que s’arribés a assecar; la gent corria a la seva feina sense preocupar-se de mirar als costats, ensopegant a voltes amb mi, trepitjant-me quan avançaven al semàfor. Però el pitjor de tot va ser que, quan vaig sortir de casa, vaig trobar una carta a la bústia, una carta que ja sabia que havia d’arribar, una carta que no volia que m’enviessin. Però sí, me l’havien enviat; vés a saber qui havia escrit aquell nom meu al sobre, amb aquella lletra rodona i alta. Al rebedor de l’edifici em vaig quedar plantat mirant-la, preguntant-me si obrir-la o no, intuint, o quasi sabent, què hi havia al seu interior. Aquell sobre blanc i rugós, aquell mata-segells amb el nom del meu poble clarament al centre del cercle, aquella anticipació de quelcom que jo no volia.

Com un llampec vaig sortir al carrer, m’ofegava allà dintre. A la frescor del carrer vaig obrir la carta imaginant què hi deia, imaginant que era una altra cosa, imaginant que s’havia cancel•lat. Però no, la festa d’exalumnes era, com s’havia previst, com havien dit als correus electrònics, com havien anunciat al Facebook, com m’havia dit en un missatge de text el meu amic de l’escola, com m’havia comentat de passada una companya amb qui vaig ensopegar al cinema, com temia que fos, el dia mateix que ens vam graduar fa deu anys. Des que havia començat tota aquesta tonteria de reunir-nos, no havia pogut parar de pensar en la Miquela i en com havia canviat tot.
Allà, plantat en aquell carrer esperant que l’homenet verd es posés a caminar, vaig fer una regressió d’un munt d’anys en un moment.
És fosc, hi ha una olor barrejada a ganxets, Coca-Cola i sandvitxos de pa Bimbo de mantega amb xoriço on la mantega té més gust i fa més olor que l’embotit. Els meus dits estan enganxifosos del polsim del gusanitos amb el greix de l’entrepà. De sobte, del fons de la cambra, en baixa una llum i poc a poc podem diferenciar que és un pastís, darrere el qual està la mare de la Miquela. Podria contar les espelmes però els meus ulls busquen a la foscor la nena de l’aniversari. No la veig, on deu ser? I quan torno a mirar a la meva dreta, ensumo el seu perfum a colònia de bona nena. Les meves mans, recolzades sobre la taula, criden d’alegria quan les seves són tan a prop… Mentre acabem de cantar l’Anys i anys, els meus dits cerquen els seus i, per un moment, em dóna la sensació que els seus també busquen els meus.
Ja està, s’ha acabat, els llums tornen a encendre’s, la Miquela ha bufat les espelmes, i els seus dits han deixat de tocar els meus.
Com se m’acut a mi pensar que podria haver-me tocat? Quina ximpleria!
Ningú em fa cas. Sec en una cadira en un cantó mentre tots juguen. Jo no tinc amics. Em criden per a què m’hi uneixi, la rotllana requereix que tots hi participem: al joc de l’espardenya el segueix el telèfon, i a aquest el joc de la botella. Fa voltes l’ampolla a terra i li toca a la Miquela: Veritat o acció?, li pregunten. Paga penyora i ha d’atrevir-se a quelcom maliciós. Has de passar dos minuts tancada a l’armari amb… ell!, i m’assenyalen a mi.
A la foscor de l’armari, el silenci es pot palpar. Estem quiets, callats, muts, cecs. Quaranta-quatre, quaranta-cinc…, se sent des de l’exterior. Al genoll noto la seva mà com hi deixa tot el pes, i a la galta els seus llavis humits hi deixen una marca que recordaré per sempre. Cinquanta-nou i seixanta!, els nens, els meus companys de classe, criden i obren la porta.
La Miquela i jo entrem a l’hotel on es fa la recepció. Com sempre, ella està preciosa. El seu vestit és d’un teixit suau. La miro somrient i li beso la galta. Ella somriu. T’estimo tant…, li dic. Es para en sec abans d’endinsar-nos en el món de les retrobades amb els amics de la infància, em mira tendra, m’acaricia la galta i la seva mà és suau i ferma. I jo a tu, em diu en un xiuxiueig. Quasi puc notar les paraules volant al meu voltant. M’agafa la mà i el tacte de la seva pell, com en els darrers anys, em dóna l’energia per ser feliç.

La bena

Avui ha estat un dia estrany. M’he llevat com sempre i, com sempre, he fet tot allò que faig a primera hora del matí. Una dutxa, esmorzar amb pa torrat, el llit i quatre coses més. No ha estat fins al moment de sortir de casa que una sensació m’ha arribat com si m’estigués oblidant de quelcom important. Era una d’aquelles sensacions com quan vas a la cuina i et plantes al centre, preguntant-te què havies anat a buscar, i no és fins que tornes a la taula que recordes què era i t’has d’aixecar un altre cop, repetint en el teu cap una vegada i una altra, com qui repeteix un mantra, l’ingredient o estri que et falta. Sal, sal, sal, sal… O com la maleïda sensació que tots hem tingut alguna vegada quan marxem de viatge, que ens faltarà alguna cosa tan bon punt arribem al nostre destí i, tot just asseguts al seient del tren o de l’avió, ens adonem que allò que trobarem a faltar jau a sobre de la tauleta de nit, on ho hem deixat per no descuidar-nos-ho.

Aquesta és la sensació que he tingut durant tot el dia. He pensat que m’oblidava d’agafar alguna cosa i per això he recorregut el pis de dalt a baix mirant-ho tot, intentant que els objectes de casa meva em confessessin què era allò que m’havia de faltar. He comprovat que el dinar, dins el seu tupper, estava a la meva motxilla; que la roba per anar al gimnàs també hi era; que tenia les claus i tot allò que normalment faig servir abans de tornar a casa. Però no, cap dels objectes m’explicava perquè tenia aquesta sensació.
He sortit de casa, doncs, intentant no prestar massa atenció a tot això, encara que jo sóc una d’aquestes persones que no poden deixar de rumiar així com així. Deixar la ment en blanc és una de les coses que no he sabut fer mai.
Mentre treballava no feia més que gratar-me el cap a la cerca de l’element misteriós que em portava aquella sensació tan estranya i incòmoda. La Joanna, de màrqueting, m’ha picat l’ullet al restaurant on anem a dinar quasi tots els dies. He somrigut. Voldria convidar-la a sortir, però no sé si una aventura d’aquest estil a la feina seria bona idea. Així doncs, he anat a la seva taula a fer el cafè considerant que potser la Joanna era una d’aquelles noies que pagava la pena de conèixer. Per un instant he pensat, fins i tot, que això era el que m’oferia el dia: arribar a la conclusió que ja era hora de fer un cop de cap i tenir una relació estable. Des de que la Maria em va deixar, ja fa uns anyets, no he volgut res seriós. Em va fer tant de mal que solament pensar en tornar-me a enamorar em fa por. Ah, clar, que un s’enamora i prou, no s’elegeix. Potser sí, però hi ha maneres de tapar-se els ulls i no deixar-se endur pels sentiments.
Amb tot això al cap he tornat a la feina i, com he pogut, he acabat quatre coses i he marxat d’hora. Aquesta setmana ja he sortit més tard del que tocava dos dies i d’aquesta manera ho compenso. Feia fred al carrer i tenia molta mandra de caminar, però he preferit deixar el cotxe a l’aparcament de l’oficina i anar-lo a buscar després del gimnàs. Una mica d’aeròbic amb bicicleta, i a la sauna. En la tranquil•litat de la cambra, acompanyant el vapor, els meus pensaments es dispersaven i tan sols quedava una sensació.
He fugit d’allà tan ràpid com els pensaments han començat a brollar. En sortir del gimnàs m’he posat la música a les orelles per distreure’m. Una vegada una comtessa italiana em va dir que, quan va arribar a Catalunya, li va resultar estrany que la gent no cantés pel carrer. Jo no canto, però sí moc els llavis.
Un semàfor, em quedo quiet. La música sona i jo canto les paraules en una llengua que desconec però que a força de sentir he après. A l’altra banda del carrer una noia em mira, arrufa les celles i somriu. En el semàfor, un homenet verd llueix ara i jo creuo el carrer, mirant la noia que no em treu la mirada de sobre i que no s’ha mogut d’on era. Somric cortès quan m’apropo i ella em posa la mà al braç. Em trec els auriculars i em parla amb dificultat i en estranger.

El missatge

L’Ariadna s’ha llevat d’hora avui. És un dels primers dies de tardor i s’agraeix la frescor que entra per la finestra mentre esmorza. Aquest any hi ha hagut una onada de calor just a finals d’estiu que ha colpejat amb força. Les darreres nits, l’Ariadna, no ha pogut dormir; donava voltes al llit, s’aixecava, fins i tot ha intentat dormir al balcó, però sense èxit. Finalment, ahir, potser per la lleugera baixada de temperatura o pel cansament arrossegat, va quedar fulminada al sofà.

Mentre es dutxa, l’Ariadna, pensa en tot allò que ha de fer avui. Abans d’anar a la feina passarà per la botiga de tes, doncs és dimecres i no obren a la tarda. Quan surti de la feina anirà al gimnàs, a buscar uns pantalons que s’ha fet arreglar, i al celler: sopa amb uns amics aquesta nit i vol portar una ampolleta de Priorat. Si té temps, intentarà passar pel supermercat per agafar quatre coses; el dissabte ja anirà a la verduleria i a la peixateria. “Hi ha alguna cosa més”, pensa l’Ariadna, però no aconsegueix recordar-ho.
La rentadora acaba i, amb rapidesa doncs ja hauria d’haver sortit de casa, l’estén i ho deixa tot al seu lloc. A l’Ariadna no li agrada arribar a casa i trobar-se coses pel mig. Dins seu, l’Ariadna segueix sentint-se una hippie, però els anys han passat i, encara que podria tornar a una vida menys rutinària, ara que torna a viure sola, prefereix fer la declaració de la renda mentre canta a Janis Joplin.
Amb el seu vestidet d’oficinista, i les seves vambes per caminar per la ciutat, l’Ariadna baixa les escales pensant en la ruta que ha de fer: el carrer de Llívia està aixecat per obres i ha de donar la volta per un altre lloc. A l’entrada de l’edifici es troba la veïna. Abans d’obrir la porta es posa l’iPod i sent com acaba la cançó just al punt on va apagar l’aparell ahir a l’arribar a casa.
Obre la porta de vidre l’Ariadna i el sol envaeix el seu cabell, el seu rostre i tot el seu cos. Entre cançó i cançó, sent el tancar de la porta. Una nova melodia comença i la reconeix de seguida; és d’un disc que li va comprar la seva filla fa un parell d’aniversaris i que li havia portat d’un dels seus viatges. Fa ja unes setmanes que no parlen per telèfon. Ara és al Vietnam i no hi ha gaires possibilitats de comunicar-se, però el telèfon no és el mode en el que ambdues s’acostumen a comunicar.
Quan la veu de la cantant comença a sonar, l’Ariadna sent com el cor se li para durant uns segons. “Jo també t’estimo, filla”, diu en un xiuxiueig mirant el cel, i sap que, allà on sigui, ella també rebrà el seu missatge.