La carta

Feia un dia horrible: el sol s’amagava darrere un grapat de núvols grisos; el terra estava mullat des de la nit anterior i, a pesar que l’estiu estava a una cantonada de distància, semblava impossible que s’arribés a assecar; la gent corria a la seva feina sense preocupar-se de mirar als costats, ensopegant a voltes amb mi, trepitjant-me quan avançaven al semàfor. Però el pitjor de tot va ser que, quan vaig sortir de casa, vaig trobar una carta a la bústia, una carta que ja sabia que havia d’arribar, una carta que no volia que m’enviessin. Però sí, me l’havien enviat; vés a saber qui havia escrit aquell nom meu al sobre, amb aquella lletra rodona i alta. Al rebedor de l’edifici em vaig quedar plantat mirant-la, preguntant-me si obrir-la o no, intuint, o quasi sabent, què hi havia al seu interior. Aquell sobre blanc i rugós, aquell mata-segells amb el nom del meu poble clarament al centre del cercle, aquella anticipació de quelcom que jo no volia.

Com un llampec vaig sortir al carrer, m’ofegava allà dintre. A la frescor del carrer vaig obrir la carta imaginant què hi deia, imaginant que era una altra cosa, imaginant que s’havia cancel•lat. Però no, la festa d’exalumnes era, com s’havia previst, com havien dit als correus electrònics, com havien anunciat al Facebook, com m’havia dit en un missatge de text el meu amic de l’escola, com m’havia comentat de passada una companya amb qui vaig ensopegar al cinema, com temia que fos, el dia mateix que ens vam graduar fa deu anys. Des que havia començat tota aquesta tonteria de reunir-nos, no havia pogut parar de pensar en la Miquela i en com havia canviat tot.
Allà, plantat en aquell carrer esperant que l’homenet verd es posés a caminar, vaig fer una regressió d’un munt d’anys en un moment.
És fosc, hi ha una olor barrejada a ganxets, Coca-Cola i sandvitxos de pa Bimbo de mantega amb xoriço on la mantega té més gust i fa més olor que l’embotit. Els meus dits estan enganxifosos del polsim del gusanitos amb el greix de l’entrepà. De sobte, del fons de la cambra, en baixa una llum i poc a poc podem diferenciar que és un pastís, darrere el qual està la mare de la Miquela. Podria contar les espelmes però els meus ulls busquen a la foscor la nena de l’aniversari. No la veig, on deu ser? I quan torno a mirar a la meva dreta, ensumo el seu perfum a colònia de bona nena. Les meves mans, recolzades sobre la taula, criden d’alegria quan les seves són tan a prop… Mentre acabem de cantar l’Anys i anys, els meus dits cerquen els seus i, per un moment, em dóna la sensació que els seus també busquen els meus.
Ja està, s’ha acabat, els llums tornen a encendre’s, la Miquela ha bufat les espelmes, i els seus dits han deixat de tocar els meus.
Com se m’acut a mi pensar que podria haver-me tocat? Quina ximpleria!
Ningú em fa cas. Sec en una cadira en un cantó mentre tots juguen. Jo no tinc amics. Em criden per a què m’hi uneixi, la rotllana requereix que tots hi participem: al joc de l’espardenya el segueix el telèfon, i a aquest el joc de la botella. Fa voltes l’ampolla a terra i li toca a la Miquela: Veritat o acció?, li pregunten. Paga penyora i ha d’atrevir-se a quelcom maliciós. Has de passar dos minuts tancada a l’armari amb… ell!, i m’assenyalen a mi.
A la foscor de l’armari, el silenci es pot palpar. Estem quiets, callats, muts, cecs. Quaranta-quatre, quaranta-cinc…, se sent des de l’exterior. Al genoll noto la seva mà com hi deixa tot el pes, i a la galta els seus llavis humits hi deixen una marca que recordaré per sempre. Cinquanta-nou i seixanta!, els nens, els meus companys de classe, criden i obren la porta.
La Miquela i jo entrem a l’hotel on es fa la recepció. Com sempre, ella està preciosa. El seu vestit és d’un teixit suau. La miro somrient i li beso la galta. Ella somriu. T’estimo tant…, li dic. Es para en sec abans d’endinsar-nos en el món de les retrobades amb els amics de la infància, em mira tendra, m’acaricia la galta i la seva mà és suau i ferma. I jo a tu, em diu en un xiuxiueig. Quasi puc notar les paraules volant al meu voltant. M’agafa la mà i el tacte de la seva pell, com en els darrers anys, em dóna l’energia per ser feliç.

La bena

Avui ha estat un dia estrany. M’he llevat com sempre i, com sempre, he fet tot allò que faig a primera hora del matí. Una dutxa, esmorzar amb pa torrat, el llit i quatre coses més. No ha estat fins al moment de sortir de casa que una sensació m’ha arribat com si m’estigués oblidant de quelcom important. Era una d’aquelles sensacions com quan vas a la cuina i et plantes al centre, preguntant-te què havies anat a buscar, i no és fins que tornes a la taula que recordes què era i t’has d’aixecar un altre cop, repetint en el teu cap una vegada i una altra, com qui repeteix un mantra, l’ingredient o estri que et falta. Sal, sal, sal, sal… O com la maleïda sensació que tots hem tingut alguna vegada quan marxem de viatge, que ens faltarà alguna cosa tan bon punt arribem al nostre destí i, tot just asseguts al seient del tren o de l’avió, ens adonem que allò que trobarem a faltar jau a sobre de la tauleta de nit, on ho hem deixat per no descuidar-nos-ho.

Aquesta és la sensació que he tingut durant tot el dia. He pensat que m’oblidava d’agafar alguna cosa i per això he recorregut el pis de dalt a baix mirant-ho tot, intentant que els objectes de casa meva em confessessin què era allò que m’havia de faltar. He comprovat que el dinar, dins el seu tupper, estava a la meva motxilla; que la roba per anar al gimnàs també hi era; que tenia les claus i tot allò que normalment faig servir abans de tornar a casa. Però no, cap dels objectes m’explicava perquè tenia aquesta sensació.
He sortit de casa, doncs, intentant no prestar massa atenció a tot això, encara que jo sóc una d’aquestes persones que no poden deixar de rumiar així com així. Deixar la ment en blanc és una de les coses que no he sabut fer mai.
Mentre treballava no feia més que gratar-me el cap a la cerca de l’element misteriós que em portava aquella sensació tan estranya i incòmoda. La Joanna, de màrqueting, m’ha picat l’ullet al restaurant on anem a dinar quasi tots els dies. He somrigut. Voldria convidar-la a sortir, però no sé si una aventura d’aquest estil a la feina seria bona idea. Així doncs, he anat a la seva taula a fer el cafè considerant que potser la Joanna era una d’aquelles noies que pagava la pena de conèixer. Per un instant he pensat, fins i tot, que això era el que m’oferia el dia: arribar a la conclusió que ja era hora de fer un cop de cap i tenir una relació estable. Des de que la Maria em va deixar, ja fa uns anyets, no he volgut res seriós. Em va fer tant de mal que solament pensar en tornar-me a enamorar em fa por. Ah, clar, que un s’enamora i prou, no s’elegeix. Potser sí, però hi ha maneres de tapar-se els ulls i no deixar-se endur pels sentiments.
Amb tot això al cap he tornat a la feina i, com he pogut, he acabat quatre coses i he marxat d’hora. Aquesta setmana ja he sortit més tard del que tocava dos dies i d’aquesta manera ho compenso. Feia fred al carrer i tenia molta mandra de caminar, però he preferit deixar el cotxe a l’aparcament de l’oficina i anar-lo a buscar després del gimnàs. Una mica d’aeròbic amb bicicleta, i a la sauna. En la tranquil•litat de la cambra, acompanyant el vapor, els meus pensaments es dispersaven i tan sols quedava una sensació.
He fugit d’allà tan ràpid com els pensaments han començat a brollar. En sortir del gimnàs m’he posat la música a les orelles per distreure’m. Una vegada una comtessa italiana em va dir que, quan va arribar a Catalunya, li va resultar estrany que la gent no cantés pel carrer. Jo no canto, però sí moc els llavis.
Un semàfor, em quedo quiet. La música sona i jo canto les paraules en una llengua que desconec però que a força de sentir he après. A l’altra banda del carrer una noia em mira, arrufa les celles i somriu. En el semàfor, un homenet verd llueix ara i jo creuo el carrer, mirant la noia que no em treu la mirada de sobre i que no s’ha mogut d’on era. Somric cortès quan m’apropo i ella em posa la mà al braç. Em trec els auriculars i em parla amb dificultat i en estranger.

El missatge

L’Ariadna s’ha llevat d’hora avui. És un dels primers dies de tardor i s’agraeix la frescor que entra per la finestra mentre esmorza. Aquest any hi ha hagut una onada de calor just a finals d’estiu que ha colpejat amb força. Les darreres nits, l’Ariadna, no ha pogut dormir; donava voltes al llit, s’aixecava, fins i tot ha intentat dormir al balcó, però sense èxit. Finalment, ahir, potser per la lleugera baixada de temperatura o pel cansament arrossegat, va quedar fulminada al sofà.

Mentre es dutxa, l’Ariadna, pensa en tot allò que ha de fer avui. Abans d’anar a la feina passarà per la botiga de tes, doncs és dimecres i no obren a la tarda. Quan surti de la feina anirà al gimnàs, a buscar uns pantalons que s’ha fet arreglar, i al celler: sopa amb uns amics aquesta nit i vol portar una ampolleta de Priorat. Si té temps, intentarà passar pel supermercat per agafar quatre coses; el dissabte ja anirà a la verduleria i a la peixateria. “Hi ha alguna cosa més”, pensa l’Ariadna, però no aconsegueix recordar-ho.
La rentadora acaba i, amb rapidesa doncs ja hauria d’haver sortit de casa, l’estén i ho deixa tot al seu lloc. A l’Ariadna no li agrada arribar a casa i trobar-se coses pel mig. Dins seu, l’Ariadna segueix sentint-se una hippie, però els anys han passat i, encara que podria tornar a una vida menys rutinària, ara que torna a viure sola, prefereix fer la declaració de la renda mentre canta a Janis Joplin.
Amb el seu vestidet d’oficinista, i les seves vambes per caminar per la ciutat, l’Ariadna baixa les escales pensant en la ruta que ha de fer: el carrer de Llívia està aixecat per obres i ha de donar la volta per un altre lloc. A l’entrada de l’edifici es troba la veïna. Abans d’obrir la porta es posa l’iPod i sent com acaba la cançó just al punt on va apagar l’aparell ahir a l’arribar a casa.
Obre la porta de vidre l’Ariadna i el sol envaeix el seu cabell, el seu rostre i tot el seu cos. Entre cançó i cançó, sent el tancar de la porta. Una nova melodia comença i la reconeix de seguida; és d’un disc que li va comprar la seva filla fa un parell d’aniversaris i que li havia portat d’un dels seus viatges. Fa ja unes setmanes que no parlen per telèfon. Ara és al Vietnam i no hi ha gaires possibilitats de comunicar-se, però el telèfon no és el mode en el que ambdues s’acostumen a comunicar.
Quan la veu de la cantant comença a sonar, l’Ariadna sent com el cor se li para durant uns segons. “Jo també t’estimo, filla”, diu en un xiuxiueig mirant el cel, i sap que, allà on sigui, ella també rebrà el seu missatge.

Punt i final

Aquest article encara no ha estat publicat.

Durant tota la meva vida he hagut de barallar-me constantment per demostrar o reclamar d’on sóc. Els meus origens em delaten, amb solemnitat, instants després de presentar-me. La meva llengua és la castellana i, encara que vulgui negar-ho, se’m nota quan parlo el català. Però, els meus amics de Madrid i d’Andalusia, em diuen que tinc accent català. ¿No voldran dir que el meu parlar està ple de paraules del castellà de Catalunya?
Al Regne Unit i als Estats Units canten Gershwin amb allò de que a tu t’agraden els /təˈmeɪɾoʊs/ i a mi els /təˈmɑːɾəʊs/, però és diferent pels que la nostra llengua materna no és l’anglès. Que no som d’allà és evident i ho demostren, sovint, amb impertinència. I no sols això, sinó que hem d’aguantar que el fet de tenir un accent determinat ens creï un handicap que està fora del nostre control. Tot per culpa de la ignorància: depenent d’on sigui la persona amb la que parlo i del seu nivell cultural, dic si sóc d’Spain o de Catalonia. Doncs els “foreign or something” som catalogats en diferents sacs: llengua materna anglesa, Comonwelth, països rics d’Occident, sud d’Europa, est d’Europa, resta del món segons nivell de riquesa (o de pobresa).
Un neozelandès amic meu em diu sempre que sóc un ‘Catalan Separatist’ ja que, segons ell, no puc tenir una conversa sense dir alguna cosa de la terra que em va veure créixer. Però és que allà d’on venim i allà on anem és tan important per a nosaltres com el nostre propi nom: ens caracteritza i modifica. En certa manera la religió i la política la podem elegir, però la nacionalitat és quelcom que va més enllà del passaport.
Em reuneixo amb els meus amics per a fer unes pintes i sempre hi ha comparacions entre els nostres països o regions d’origen. A vegades tinc la sort de conèixer un Irlandès o algú de la ex-Iugoslàvia i la connexió impressiona, doncs la solidaritat uneix més que cap altra coincidència cultural.
A Londres tot es presenta diferent i més difícil; la Unió Europea no sembla que hagi apropat tant els països: títols universitaris, oficis i experiències no és convaliden amb tanta facilitat. Però després de tant de temps intentant deixar de ser un nouvingut més a l’Albion, ara he tornat a La Torre i em sento estranger a casa meva.
I és que Catalunya no dóna la benvinguda tan efusivament com creiem. Ara veig el programa Un lloc estrany i em sento identificat. Les comparacions són inevitables i no es pot igualar la gran capital occidental al petit poble de la costa. Allà trobava a faltar això, aquí trobo a faltar allò. Però no és sols el que hi ha i el que no hi ha, és també la sensació d’agermanament. No pas amb els anglesos, sinó amb tots els que són allà per raons més o menys similars a les meves. Arriba un moment en què et sents més acollit entre set persones de vuit països que de tota una comunitat amb una identitat més o menys definida.
Arribar a un lloc nou és sempre difícil. Tornar també ho és. Ara experimento la barreja de totes dues coses. El pitjor no és sentir-me un peix fora de l’aigua, sinó un peix de riu en mig de l’oceà.
Amb això acaba una etapa i una experiència. I amb aquest punt i final també acaba Nedant el Tàmesi. El nou any portarà noves històries.

Connexió trobada

I am human and I need to be loved Just like everybody else does *

“How Soon Is Now?”, The Smiths

 

Arribo a l’estació d’autobusos. Està ubicada en un centre comercial i sempre està plena de gent. A la meva parada, un noi em mira i em somriu. Un torrent de sang comença a bullir dins el meu pit. Li torno el somriure, tímid. Passa un minut o dos.
Tres somriures o quatre, i mou el cap per indicar-me que vol parlar amb mi en una zona més tranquil·la, en una cantonada on no hi ha ningú. M’apropo conscient de què significa allò. Una conversa curta i li dic que no sóc dels que se’n van al llit amb el primer que passa pel davant. Dóna’m el teu telèfon i et truco un dia, li dic, però em diu que no. Tampoc el pensava trucar, era un formalisme.
El meu bus arriba i és ple. Com puc, em faig camí fins al centre. En un gir, la gent m’empenta i caic, quasi com si fos la Bridget Jones, a sobre d’un noi jove i elegant que seu en un costat. La meva pell camaleonitza dins del vermell autobús. Ell somriu i em sento alleugerit. Arriba la seva parada i s’aixeca quedant tan a prop meu que sento el rastre del perfum del matí. Vols el seient?, em diu. No, però vull el teu número, penso mentre faig que no amb el cap i somric. Aquí queda la cosa, sóc tímid i no m’atreveixo a més. T’hauré de buscar a la secció de connexions perdudes de GumTree.
Sóc de festa amb uns amics. Som al Soho, una zona on els locals d’ambient se succeeixen l’un rere l’altre per carrerons obscurs barrejats, també, amb bordells on les noies es lloguen quasi com si fossin a la capital holandesa.
Ballem a Ghetto sense parar. Sóc entre amics i, mica en mica, es va reduint el grup. Les parelles són les primeres a marxar. Després són els que tenen algú especial amb qui trobar-se en algun altre lloc. Al final els solters ens quedem fent xerinola.
La música ens acompanya. Entre cançons dignes dels Fab40, es barregen versions de cançons de la nostra adolescència, revivals plens de sentiment. Les lleugerament lesbianes t.A.T.u. versionen el How Soon is Now? (“És ‘ara’ aviat?”) dels Smiths. Canto content, em porta records de quan no podia parlar amb normalitat dels meus sentiments.
La gent va desapareixent i ja tan sols estic amb una amiga. Al nostre voltant, els rebuigs de la nit londinenca. Fem l’últim glop i sortim. Almenys et tinc a tu, em diu. Li passo el braç per les espatlles i somric. Vens a dormir a casa? Demà et faig ‘pancakes’, li dic. Riem descobrintnos com un matrimoni antic.
Som ja al meu barri quan passem per davant de l’església de Saint John’s, Fulham. Veig una parella sortint dels seus jardins i ell es corda el cinturó. Ens mirem uns instants. Em pregunto si han anat a desfogar l’acalorament d’aquestes primeres nits d’estiu o si ell buscava un lavabo. De totes totes, és heretgia.
Ric amb la meva amiga d’algun acudit senzill però, alhora, estic trist. Londres, ciutat on tants gais d’arreu del món van a parar buscant tranquil·litat i aquí sóc, anant a casa tot ‘sol’. Dec ser l’únic. Penso en la cançó dels Smiths un altre cop. “There’s a club if you’d like to go, you could meet somebody who really loves you. So you go and you stand on your own, and you leave on your own, and you go home, and you cry and you want to die”**.
El somriure se’m talla. La meva amiga em mira. Estàs bé? Saps que t’estimo, oi? Somric de nou. Això és més important.

* Sóc humà i necessito ser estimat, igual que la resta del món.
** Hi ha una disco, per si vols anar-hi, on podries conèixer algú que realment t’estimés. Hi vas i t’estàs tot sol, i te’n vas sol, i tornesa casa, i plores i et vols morir.

 

Imatge de Jaume Casajoanes

[Llegeix la resta de la revista.]

Papers coneguts

“A què has vingut a Londres?” em pregunten, i no sé què respondre. Hi ha moltes raons. Explico la meva residència a la ciutat en el passat. Explico la meva tornada desitjada. Explico els daltabaix que he viscut per arribar-hi, la por a l’avió, el temps esperant, el diner reunit i els preparatius escolars. “A quina universitat estudies?” em pregunten sempre tot seguit. Estudio en una universitat espanyola, a distància i tinc la sort de poder fer els exàmens aquí. Això m’ha facilitat les coses. Haver començat una carrera a Londres, haver-la deixat a mitges, haver tornat a començar de zero, m’ha fet ser previsor i escollir-ne una que em permetés anar i venir si volia (no a tot arreu, però sí a unes quantes ciutats somniades).

Comença el curs i tot són aparadors plens de llibretes noves i estoigs amb el ratolí cuiner. Entro en una botiga i m’ho enduria tot. Papers de colors, punts de llibre adhesius, cartolines, llapis, gomes, sobres. Els meus ulls fan pampallugues però, en un atac de maduresa, compro l’imprescindible, allò per què he vingut a buscar; al cap i a la fi, estudiar a distància redueix la quantitat de material que necessito. Per als exàmens ja em compraré nous bolígrafs per a assegurar-me que no me’n faltin.
Sóc a Portobello i en acabat de les compres tinc dues parades més. La primera és la meva universitat, un recinte amb nom de fruiter on semblo haver entrat en una altra dimensió. Camino per passadissos de jardí tardorenc, per portes petites com si seguís, un cop més, el conill d’Alícia. Tot d’una sóc en un pati d’escola envoltat de nens de no més d’onze anys. Accents, accents de tot arreu, accents castellans, gallecs, valencians, andalusos. Paraules barrejades, xifres en castellà, monedes en anglès. Jocs que desconec amb noms que aquí semblen estrangers. Una mestra se m’acosta: “Te puedo ayudar?” i m’informa d’on és la meva universitat: al costat de la guarderia. Per la finestra nens petits jugant, presumiblement, també en castellà.
Surto al cap d’una estona amb els papers en regla i de cop m’adono que al meu voltant, a mesura que m’allunyo d’aquells murs, la gent deixa de parlar en la meva llengua. No sé on sóc, per uns instants, doncs sembla que encara no hagi arribat.
Molt a prop està l’escola on treballa el Kurt, el jove director d’un col·legi privat. A l’entrar m’adono que tot és molt diferent. L’estructura endreçada i cronometrada de les institucions britàniques; el desordre inequívoc d’un ambient estrany. Nens i nenes tots iguals amb la mateixa americana, però no és per ser privada, és un comú en aquest país. Penso en els avantatges i els enumero al meu cap. A la fi ens trobem i m’ensenya les instal·lacions, totalment diferents al meu estimat Antoni Roig. El timbre sona i els alumnes surten en una embranzida ordenada pels amples passadissos. Alguns es paren i parlen amb el meu amic. Un nen i una nena intercanvien paraules en català. El Kurt m’explica que estudien un any a Catalunya i un altre a Londres. Em sorprenc i els llanço un adéu tímid al que responen amb somriures i rialles.
Recollim uns papers i sortim. Hem quedat amb la seva esposa per a fer un cafè abans que ella vagi a classe. Encara que ja té alguns títols, segueix endavant en el seu aprenentatge en aquest nou país.
Un ràpid trajecte en cotxe, una parada per passar a buscar la Jo –abraçades per un encontre després de tants mesos– i ja som en una zona que conec bé: cap allà, el YWCA on vaig conèixer l’Amber tot estudiant polonès, per aquí, el jardí on berenava abans d’entrar al Birkbeck College, divisem Tavistock Square, d’on m’agradaria no tenir memòries tan tristes, i ja som al voltant del UCL, on voldria passar les tardes.
La Jo m’explica les novetats, m’explica les tafaneries dels amics comuns, m’explica en què consisteix el seu curs i, inevitablement, arribem al tema més dur per a ella. Després de tants anys vivint i treballant legalment en aquest país, ara que aconsegueix el seu passaport, per un tecnicisme de dos dies està a punt de no poder seguir amb el seu curs. Amb els ulls brillants em parla de la injustícia burocràtica i la ràbia se’m contagia.
A través de la finestra veiem com els joves se’n van en direcció a les estacions i gent no tan jove camina amb motxilles en la mateixa direcció on la Jo ja corre. Penso en si aquesta imatge durarà gaire abans que li neguin la plaça finalment. Penso en com n’és d’essencial tenir un aprenentatge i en la dificultat que els títols posen. “Què val més, el coneixement o el paper?”, li pregunto al Kurt. Em mira mig trist i somriu.

[Llegeix la resta de la revista.]

El vermell i el groc

L’estiu ho crema tot. Fins i tot aquí on la pluja cau durant mesos i sembla com si la humitat ho hagués impregnat tot fins a l’ànima. L’essència dels elements, l’esperit dels objectes. També de les persones. La gent passeja com mullada i impregnada d’aquesta grisor d’hivern. De cop arriba el sol i la gent s’afanya a sortir al carrer amb les samarretes curtes i les sandàlies brasileres. Jo, acostumat a un sol més càlid, encara porto la meva cardigan com si fos la nova Mrs de Winter veient Mrs Danvers dins la cornuallenca casa en flames. Flames que ho envolten tot, que s’enduen un futur incert, un passat obscur, un present prou clar.

Pensant en aquesta pel·lícula, sóc transportat pel moviment de les flames, hipnotitzat per la seva dansa, a una imatge més antiga encara, que no he vist mai, sinó en gravats i pintures. Una imatge tan tràgica i tan dolguda que fins i tot jo la sento acompanyada de patiment. M’imagino com seria la vista d’aquells primers dies de setembre de fa més de tres segles, des d’aquest parc on la gent juga a pilota i pren banys solars. Darrera meu el que ara és la Tate Modern; davant, un immens foc. El més gran de la història de la ciutat, en què es va perdre la catedral de Saint Paul i tants altres edificis que caracteritzaven la silueta de la metròpoli. Avui tenim una altra catedral, si és possible més bonica, però la memòria existeix, i juga amb nosaltres de maneres insospitades; tant, que em sembla com si hagués estat allí aquell 1666. La sort va fer que no s’haguessin de lamentar gaires morts; fins i tot van dir “figures singulars”. Però, jo em pregunto, no n’és prou una? El foc és puresa, és clar, però aquell foc no va purificar res. Aquell foc ens deixa –perquè ho fa encara avui– una sensació amargant que fa que quasi sentim la picor del fum al nostre coll.
Mentre espero l’Amber fent la fotosíntesi en aquest jardí, observo com es mou la gent d’una manera totalment diferent a com ho feia la darrera vegada que vaig venir a visitar el museu. Aleshores semblaven trets d’un còmic obscur, americà diria. Un Sin City anglès on la pluja no cessa de caure, la població camina lentament com en una dansa en codi, on tot és del color gris de l’asfalt mullat. Ara tot és ple de colors, de moviments suaus i tranquils. No hi ha paraigües ni robes amples i fosques. Samarretes curtes i tirants. Alguns nois juguen ja sense part de dalt, potser per distingir-se dels seus contrincants, potser per atraure mirades, potser, tan sols, per suportar aquesta calor. Però jo no m’he tret encara la meva jaqueta.
Passejant per la vora del riu amb l’Amber, miro el Parlament i el meu cervell em retorna imatges i paraules pintades de vermell i groc, del color del foc que encara enlluerna la meva ment des de l’altra banda del riu, del que escapo per sort quan som a la Torre de Londres. D’aquest foc que segueix present en la nostra intel·ligència col·lectiva i també, d’una manera física, en aquest monument a Monument, la columna en memòria d’aquesta tragèdia.
Al arribar al nostre destí, el Big Ben em torna a la memòria i em fa explicar-li històries de Carnestoltes, dels Dimecres de Cendra i de com el rei Carnaval crema mentre endrapem sardines que no hem enterrat. Tot pel record del novembre passat quan, aquí a Clapham Common, on hem vingut a menjar les millors pizzes de la ciutat, vam celebrar Bonfire Night, nit de focs d’artifici en honor de Guy Fawkes, que fracassà en el seu intent d’explotar el Parlament de Westminster. El moviment, la gent, aquesta plaça. Tot em recorda aquella nit màgica en la que el cel obscur de tardor es va omplir, per uns minuts, dels colors que veig en els ulls de la gent aquesta tarda d’estiu.
Miro l’Amber un instant i als seus ulls també veig aquest color tan intens i carregat de significat. Per la seva ment passa la mateixa imatge. El color vermell i groc ara es barreja amb el blau, el verd i el violeta. Ens agafem de la mà i comencem a córrer.

Fotografia per Liane Volkmann

[Llegeix la resta de la revista.]

La pàgina en blanc

Avui he sortit d’hora de la feina. Era l’aniversari d’un company i l’encarregada ha portat pastetes que hem menjat, amb una mica de té i fent xerinola, després de fer la reunió setmanal. Com que demà és festa, en acabat, l’encarregada ens ha dit que marxéssim.

Jo havia quedat amb l’Amber després de la feina però, ara, tinc una estona ben llarga fins l’hora acordada. Així doncs, en comptes de girar cap a la dreta, en direcció a l’estació de metro, giro cap a l’esquerra en direcció a Hyde Park i m’endinso al meravellós jardí. Camino tranquil·lament, no tinc pressa, i vaig observant cada racó. Miro la gent, miro els arbres, miro els bancs gravats de recordatoris d’Aquí passà els darrers anys la meva estimada, o Aquí ens vam conèixer.
Com aquest matí m’he acabat el llibre en el camí al treball, abans de sortir de l’oficina, he mirat el catàleg de BookCrossing per veure si dins la meva ruta hi ha algun llibre interessant per recollir i, de passada, alliberar el meu. Casualment n’hi havia un al Rose Garden del parc, molt a prop de Wellington Arch. És la biografia de Zamenhof, que fa temps que volia llegir però que tan sols trobava en esperanto.
Content amb la troballa i amb haver posat en llibertat el meu llibre, segueixo el camí. El meu proper destí serà el riu però, en comptes de passar cap a Green Park, prefereixo baixar un parell de carrers en direcció a Chelsea, per poder passejar per King’s Road. En aquella zona hi ha moltes botigues pijes, de roba molt cara, però també hi ha força botigues de segona mà. Aquí, aquestes botigues, solen ser de fundacions i organitzacions no governamentals. En tinc de favorites i em dirigeixo cap a elles. M’agrada remenar però avui no tinc temps per mirar-me roba. Però és que no solament hi ha roba, també hi ha objectes, música i llibres. Remeno àlbums i senzills i en trobo un parell que em criden l’atenció. També miro els llibres i n’agafo dos que són clàssics: Woolf i Wilde, que no sols tenien la ve doble en comú.
Sense adonar-me’n ja sóc al riu i camino per la seva vora fins que arribo a Westminster. Allí creuo una vegada més per passejar per la riba sud. Però el passeig no dura gaire ja que em paro al National Film Theatre. Allí agafo una propaganda per saber quines pel·lícules vull venir a veure, i un cafè que bec mentre remeno mapes i llibres al mercat de llibres usats de davant el cinema. Miro i remiro. N’hi ha tants que no sé per on començar. N’agafo un amb una coberta massa interessant com per deixar-lo passar. De ben segur que en trobaria un munt que m’agradarien però surto corrents quan m’adono de l’hora que és. Sort que sóc tot just sota el pont de Waterloo i, en un moment, ja sóc a Charing Cross Road.
Allí, esquivo llibreters carregats d’antiguitats i joves treballadors amb caixes que fan olor a tinta nova, fins que arribo a Foyles, la meva llibreria favorita. Trec la llengua i ralenteixo per no cridar l’atenció quan sóc dins la botiga. Tranquil·lament, busco la secció d’història on he quedat amb l’Amber. A l’arribar hi veig que ella encara no hi és. Em trec la jaqueta i m’assec al terra. Amb l’índex, passo per sobre dels títols fins que en trobo un que em sembla prou interessant. L’agafo i llegeixo la contraportada. L’Amber arriba i s’asseu al meu costat. Agafo el llibre que he comprat al costat del riu i li dono. Sorpresa, mira la coberta durant uns instants. El significat sobrepassa les paraules. Els llibres s’obren i les lletres cauen deixant les pàgines en blanc. Un immens somriure il·lumina el seu rostre. Jo també somric.
Observem els llibres que ens envolten i, mentre parlem sobre la història dels nostres països, també parlem de la nostra pròpia. La setmana que ve anirem a la British Library, la biblioteca per excel·lència. Tinc moltes ganes de veure l’exposició que ens hi porta i totes aquelles parets plenes de llibres.
Després de sopar ja torno cap a casa. Aquesta vegada tinc un camí molt llarg i agafo el metro. S’obren les portes, entro i m’assec. Miro la gent i observo els llibres que llegeixen. El Harry Potter és el que surt guanyant. Trec la meva troballa i començo a llegir la fascinant història del doctor Esperanto. Pàgina rere pàgina, vaig gaudint la vida i aprenent d’ella mateixa.

[Llegeix la resta de la revista]

Renovació

Tinc pressa, molta pressa. Tanta com el conill blanc al que perseguí l’Alicia. “I shall be too late”, deia mirant el rellotge que treia de la seva armilla. Sí, jo arribo tard, avui. Tard a una celebració molt important. Una festa a la que assisteixo per primera vegada però que, alhora, és com si la conegués de tota la vida.

Recorro la ciutat en aquests trens soterranis carregat amb les ampolles. Hi ha massa gent. Tots alhora ens adonem que hi ha unes obres “previstes” a les estacions on volem fer transbord. Ens mirem els uns als altres preguntant-nos si arribarem mai al nostre destí.
A la fi sóc a l’adreça que posa a la invitació. És la primera vegada que hi vaig i m’ha costat trobar-la. Truco al timbre i em rep un noi que em reconeix, potser, per descripcions o per fotos. Jo a ell no el conec i aquest serà un dels aspectes més sorprenents de la vetllada: a la casa tan sols hi ha dues persones a les que he vist amb anterioritat i, només una d’elles, és, el que podem dir, una amiga. Però no sóc pas l’excepció; no hi ha ningú que conegui tothom, de fet, pràcticament tots som desconeguts per a tots.
La casa és acollidora i vaig saludant gent de la que ja n’he sentit a parlar milers de vegades fins que arribo a la cuina, on és la meva amiga. Abraçades, feia temps que no ens vèiem. Posa el cava a la nevera, si us plau.
Dono voltes per la sala, pico una mica d’aquí i una mica d’allà. Parlo amb aquest i amb aquella i, tot d’una, m’adono que aquesta ha de ser una festa realment especial. Som a finals de novembre i celebrem Acció de Gràcies. Som més de vint però tan sols quatre són americans. Tots venim de diferents estils de vida, països i formacions però, sens dubte, formem un grup realment homogeni de persones amb inquietuds molt similars. L’edat, el sexe, la religió, la raça… no són pas importants aquesta nit. Això és tan evident com la pròpia celebració de la festa americana. Però, què és aquesta festa? Què és el que es celebra? Què és la festa, realment?
Tot ha canviat amb el pas del temps. I també les festes. Aquesta, en particular, està en el seu propi procés, que jo visc no solament com a espectador. Acció de Gràcies. Donem les gràcies. Una festa tradicionalment familiar. Una festa americana. Gall dindi rostit i salsa de mirtils. I res de tot això succeeix. No som als Estats Units sinó a Anglaterra; no mengem gall dindi ni tan sols carn. Ah, sí, la salsa sí, i què bona. És com un somni. Una salsa dolça feta d’un fruit estrany per a un mediterrani com jo. Una salsa que no havia tastat mai i que, d’altra banda, és com si la conegués de sempre. Una salsa que la televisió sembla haver fet tan famosa com el Warhol la sopa Campbell.
Després de l’extens àpat, ja més engrescats pels vins que hem portat entre tots, és hora de les converses. Moviment. Tothom parla amb tothom, no es creen grupets ni es margina ningú. Filosofia, religió, política… qualsevol tema és vàlid. Fem festa, trenquem la pinyata al jardí! La pinyata artística amb forma de l’animal desaparegut a la taula. El gat i el gos ens miren sorpresos. Hi ha molt moviment però sembla que s’hagin adaptat a aquesta homogeneïtat.
Fa fresca i tornem ràpid a dins. Jo he portat la meva pròpia versió del que significa l’arribada a Amèrica: intento fer un rom cremat però no surt bé. Potser les latituds no són les adequades. Però, quines són les adequades? No som a milers de quilòmetres del país que va veure néixer aquesta festa? No hem reinventat una tradició? No farem d’aquest dia una nova data assenyalada? No encerclarem a partir d’ara aquest dia en el nostre calendari, tots nosaltres, nascuts a Europa i Àfrica?
Repasso els discos que tenen el matrimoni al que pertany la casa i, de cop, em trobo l’Homogenic de Björk i sembla ben bé tot un senyal del què és aquesta nit. Premo el play i m’assec al sofà. Sóc en un cantó. Veig la gent com es mou. Veig com parla. Veig com riu i com balla al ritme de la música. El gat va d’una falda a l’altra com si busqués una mica de cadascú. Estic en silenci però em sento en una conversa. La casa, el menjar, el so, els animals. Els companys i companyes de festa. Tot em parla. Perquè tot és festa.

[Llegeix la resta de la revista]