Punt i final

Aquest article encara no ha estat publicat.

Durant tota la meva vida he hagut de barallar-me constantment per demostrar o reclamar d’on sóc. Els meus origens em delaten, amb solemnitat, instants després de presentar-me. La meva llengua és la castellana i, encara que vulgui negar-ho, se’m nota quan parlo el català. Però, els meus amics de Madrid i d’Andalusia, em diuen que tinc accent català. ¿No voldran dir que el meu parlar està ple de paraules del castellà de Catalunya?
Al Regne Unit i als Estats Units canten Gershwin amb allò de que a tu t’agraden els /təˈmeɪɾoʊs/ i a mi els /təˈmɑːɾəʊs/, però és diferent pels que la nostra llengua materna no és l’anglès. Que no som d’allà és evident i ho demostren, sovint, amb impertinència. I no sols això, sinó que hem d’aguantar que el fet de tenir un accent determinat ens creï un handicap que està fora del nostre control. Tot per culpa de la ignorància: depenent d’on sigui la persona amb la que parlo i del seu nivell cultural, dic si sóc d’Spain o de Catalonia. Doncs els “foreign or something” som catalogats en diferents sacs: llengua materna anglesa, Comonwelth, països rics d’Occident, sud d’Europa, est d’Europa, resta del món segons nivell de riquesa (o de pobresa).
Un neozelandès amic meu em diu sempre que sóc un ‘Catalan Separatist’ ja que, segons ell, no puc tenir una conversa sense dir alguna cosa de la terra que em va veure créixer. Però és que allà d’on venim i allà on anem és tan important per a nosaltres com el nostre propi nom: ens caracteritza i modifica. En certa manera la religió i la política la podem elegir, però la nacionalitat és quelcom que va més enllà del passaport.
Em reuneixo amb els meus amics per a fer unes pintes i sempre hi ha comparacions entre els nostres països o regions d’origen. A vegades tinc la sort de conèixer un Irlandès o algú de la ex-Iugoslàvia i la connexió impressiona, doncs la solidaritat uneix més que cap altra coincidència cultural.
A Londres tot es presenta diferent i més difícil; la Unió Europea no sembla que hagi apropat tant els països: títols universitaris, oficis i experiències no és convaliden amb tanta facilitat. Però després de tant de temps intentant deixar de ser un nouvingut més a l’Albion, ara he tornat a La Torre i em sento estranger a casa meva.
I és que Catalunya no dóna la benvinguda tan efusivament com creiem. Ara veig el programa Un lloc estrany i em sento identificat. Les comparacions són inevitables i no es pot igualar la gran capital occidental al petit poble de la costa. Allà trobava a faltar això, aquí trobo a faltar allò. Però no és sols el que hi ha i el que no hi ha, és també la sensació d’agermanament. No pas amb els anglesos, sinó amb tots els que són allà per raons més o menys similars a les meves. Arriba un moment en què et sents més acollit entre set persones de vuit països que de tota una comunitat amb una identitat més o menys definida.
Arribar a un lloc nou és sempre difícil. Tornar també ho és. Ara experimento la barreja de totes dues coses. El pitjor no és sentir-me un peix fora de l’aigua, sinó un peix de riu en mig de l’oceà.
Amb això acaba una etapa i una experiència. I amb aquest punt i final també acaba Nedant el Tàmesi. El nou any portarà noves històries.

Connexió trobada

I am human and I need to be loved Just like everybody else does *

“How Soon Is Now?”, The Smiths

 

Arribo a l’estació d’autobusos. Està ubicada en un centre comercial i sempre està plena de gent. A la meva parada, un noi em mira i em somriu. Un torrent de sang comença a bullir dins el meu pit. Li torno el somriure, tímid. Passa un minut o dos.
Tres somriures o quatre, i mou el cap per indicar-me que vol parlar amb mi en una zona més tranquil·la, en una cantonada on no hi ha ningú. M’apropo conscient de què significa allò. Una conversa curta i li dic que no sóc dels que se’n van al llit amb el primer que passa pel davant. Dóna’m el teu telèfon i et truco un dia, li dic, però em diu que no. Tampoc el pensava trucar, era un formalisme.
El meu bus arriba i és ple. Com puc, em faig camí fins al centre. En un gir, la gent m’empenta i caic, quasi com si fos la Bridget Jones, a sobre d’un noi jove i elegant que seu en un costat. La meva pell camaleonitza dins del vermell autobús. Ell somriu i em sento alleugerit. Arriba la seva parada i s’aixeca quedant tan a prop meu que sento el rastre del perfum del matí. Vols el seient?, em diu. No, però vull el teu número, penso mentre faig que no amb el cap i somric. Aquí queda la cosa, sóc tímid i no m’atreveixo a més. T’hauré de buscar a la secció de connexions perdudes de GumTree.
Sóc de festa amb uns amics. Som al Soho, una zona on els locals d’ambient se succeeixen l’un rere l’altre per carrerons obscurs barrejats, també, amb bordells on les noies es lloguen quasi com si fossin a la capital holandesa.
Ballem a Ghetto sense parar. Sóc entre amics i, mica en mica, es va reduint el grup. Les parelles són les primeres a marxar. Després són els que tenen algú especial amb qui trobar-se en algun altre lloc. Al final els solters ens quedem fent xerinola.
La música ens acompanya. Entre cançons dignes dels Fab40, es barregen versions de cançons de la nostra adolescència, revivals plens de sentiment. Les lleugerament lesbianes t.A.T.u. versionen el How Soon is Now? (“És ‘ara’ aviat?”) dels Smiths. Canto content, em porta records de quan no podia parlar amb normalitat dels meus sentiments.
La gent va desapareixent i ja tan sols estic amb una amiga. Al nostre voltant, els rebuigs de la nit londinenca. Fem l’últim glop i sortim. Almenys et tinc a tu, em diu. Li passo el braç per les espatlles i somric. Vens a dormir a casa? Demà et faig ‘pancakes’, li dic. Riem descobrintnos com un matrimoni antic.
Som ja al meu barri quan passem per davant de l’església de Saint John’s, Fulham. Veig una parella sortint dels seus jardins i ell es corda el cinturó. Ens mirem uns instants. Em pregunto si han anat a desfogar l’acalorament d’aquestes primeres nits d’estiu o si ell buscava un lavabo. De totes totes, és heretgia.
Ric amb la meva amiga d’algun acudit senzill però, alhora, estic trist. Londres, ciutat on tants gais d’arreu del món van a parar buscant tranquil·litat i aquí sóc, anant a casa tot ‘sol’. Dec ser l’únic. Penso en la cançó dels Smiths un altre cop. “There’s a club if you’d like to go, you could meet somebody who really loves you. So you go and you stand on your own, and you leave on your own, and you go home, and you cry and you want to die”**.
El somriure se’m talla. La meva amiga em mira. Estàs bé? Saps que t’estimo, oi? Somric de nou. Això és més important.

* Sóc humà i necessito ser estimat, igual que la resta del món.
** Hi ha una disco, per si vols anar-hi, on podries conèixer algú que realment t’estimés. Hi vas i t’estàs tot sol, i te’n vas sol, i tornesa casa, i plores i et vols morir.

 

Imatge de Jaume Casajoanes

[Llegeix la resta de la revista.]

Papers coneguts

“A què has vingut a Londres?” em pregunten, i no sé què respondre. Hi ha moltes raons. Explico la meva residència a la ciutat en el passat. Explico la meva tornada desitjada. Explico els daltabaix que he viscut per arribar-hi, la por a l’avió, el temps esperant, el diner reunit i els preparatius escolars. “A quina universitat estudies?” em pregunten sempre tot seguit. Estudio en una universitat espanyola, a distància i tinc la sort de poder fer els exàmens aquí. Això m’ha facilitat les coses. Haver començat una carrera a Londres, haver-la deixat a mitges, haver tornat a començar de zero, m’ha fet ser previsor i escollir-ne una que em permetés anar i venir si volia (no a tot arreu, però sí a unes quantes ciutats somniades).

Comença el curs i tot són aparadors plens de llibretes noves i estoigs amb el ratolí cuiner. Entro en una botiga i m’ho enduria tot. Papers de colors, punts de llibre adhesius, cartolines, llapis, gomes, sobres. Els meus ulls fan pampallugues però, en un atac de maduresa, compro l’imprescindible, allò per què he vingut a buscar; al cap i a la fi, estudiar a distància redueix la quantitat de material que necessito. Per als exàmens ja em compraré nous bolígrafs per a assegurar-me que no me’n faltin.
Sóc a Portobello i en acabat de les compres tinc dues parades més. La primera és la meva universitat, un recinte amb nom de fruiter on semblo haver entrat en una altra dimensió. Camino per passadissos de jardí tardorenc, per portes petites com si seguís, un cop més, el conill d’Alícia. Tot d’una sóc en un pati d’escola envoltat de nens de no més d’onze anys. Accents, accents de tot arreu, accents castellans, gallecs, valencians, andalusos. Paraules barrejades, xifres en castellà, monedes en anglès. Jocs que desconec amb noms que aquí semblen estrangers. Una mestra se m’acosta: “Te puedo ayudar?” i m’informa d’on és la meva universitat: al costat de la guarderia. Per la finestra nens petits jugant, presumiblement, també en castellà.
Surto al cap d’una estona amb els papers en regla i de cop m’adono que al meu voltant, a mesura que m’allunyo d’aquells murs, la gent deixa de parlar en la meva llengua. No sé on sóc, per uns instants, doncs sembla que encara no hagi arribat.
Molt a prop està l’escola on treballa el Kurt, el jove director d’un col·legi privat. A l’entrar m’adono que tot és molt diferent. L’estructura endreçada i cronometrada de les institucions britàniques; el desordre inequívoc d’un ambient estrany. Nens i nenes tots iguals amb la mateixa americana, però no és per ser privada, és un comú en aquest país. Penso en els avantatges i els enumero al meu cap. A la fi ens trobem i m’ensenya les instal·lacions, totalment diferents al meu estimat Antoni Roig. El timbre sona i els alumnes surten en una embranzida ordenada pels amples passadissos. Alguns es paren i parlen amb el meu amic. Un nen i una nena intercanvien paraules en català. El Kurt m’explica que estudien un any a Catalunya i un altre a Londres. Em sorprenc i els llanço un adéu tímid al que responen amb somriures i rialles.
Recollim uns papers i sortim. Hem quedat amb la seva esposa per a fer un cafè abans que ella vagi a classe. Encara que ja té alguns títols, segueix endavant en el seu aprenentatge en aquest nou país.
Un ràpid trajecte en cotxe, una parada per passar a buscar la Jo –abraçades per un encontre després de tants mesos– i ja som en una zona que conec bé: cap allà, el YWCA on vaig conèixer l’Amber tot estudiant polonès, per aquí, el jardí on berenava abans d’entrar al Birkbeck College, divisem Tavistock Square, d’on m’agradaria no tenir memòries tan tristes, i ja som al voltant del UCL, on voldria passar les tardes.
La Jo m’explica les novetats, m’explica les tafaneries dels amics comuns, m’explica en què consisteix el seu curs i, inevitablement, arribem al tema més dur per a ella. Després de tants anys vivint i treballant legalment en aquest país, ara que aconsegueix el seu passaport, per un tecnicisme de dos dies està a punt de no poder seguir amb el seu curs. Amb els ulls brillants em parla de la injustícia burocràtica i la ràbia se’m contagia.
A través de la finestra veiem com els joves se’n van en direcció a les estacions i gent no tan jove camina amb motxilles en la mateixa direcció on la Jo ja corre. Penso en si aquesta imatge durarà gaire abans que li neguin la plaça finalment. Penso en com n’és d’essencial tenir un aprenentatge i en la dificultat que els títols posen. “Què val més, el coneixement o el paper?”, li pregunto al Kurt. Em mira mig trist i somriu.

[Llegeix la resta de la revista.]

El vermell i el groc

L’estiu ho crema tot. Fins i tot aquí on la pluja cau durant mesos i sembla com si la humitat ho hagués impregnat tot fins a l’ànima. L’essència dels elements, l’esperit dels objectes. També de les persones. La gent passeja com mullada i impregnada d’aquesta grisor d’hivern. De cop arriba el sol i la gent s’afanya a sortir al carrer amb les samarretes curtes i les sandàlies brasileres. Jo, acostumat a un sol més càlid, encara porto la meva cardigan com si fos la nova Mrs de Winter veient Mrs Danvers dins la cornuallenca casa en flames. Flames que ho envolten tot, que s’enduen un futur incert, un passat obscur, un present prou clar.

Pensant en aquesta pel·lícula, sóc transportat pel moviment de les flames, hipnotitzat per la seva dansa, a una imatge més antiga encara, que no he vist mai, sinó en gravats i pintures. Una imatge tan tràgica i tan dolguda que fins i tot jo la sento acompanyada de patiment. M’imagino com seria la vista d’aquells primers dies de setembre de fa més de tres segles, des d’aquest parc on la gent juga a pilota i pren banys solars. Darrera meu el que ara és la Tate Modern; davant, un immens foc. El més gran de la història de la ciutat, en què es va perdre la catedral de Saint Paul i tants altres edificis que caracteritzaven la silueta de la metròpoli. Avui tenim una altra catedral, si és possible més bonica, però la memòria existeix, i juga amb nosaltres de maneres insospitades; tant, que em sembla com si hagués estat allí aquell 1666. La sort va fer que no s’haguessin de lamentar gaires morts; fins i tot van dir “figures singulars”. Però, jo em pregunto, no n’és prou una? El foc és puresa, és clar, però aquell foc no va purificar res. Aquell foc ens deixa –perquè ho fa encara avui– una sensació amargant que fa que quasi sentim la picor del fum al nostre coll.
Mentre espero l’Amber fent la fotosíntesi en aquest jardí, observo com es mou la gent d’una manera totalment diferent a com ho feia la darrera vegada que vaig venir a visitar el museu. Aleshores semblaven trets d’un còmic obscur, americà diria. Un Sin City anglès on la pluja no cessa de caure, la població camina lentament com en una dansa en codi, on tot és del color gris de l’asfalt mullat. Ara tot és ple de colors, de moviments suaus i tranquils. No hi ha paraigües ni robes amples i fosques. Samarretes curtes i tirants. Alguns nois juguen ja sense part de dalt, potser per distingir-se dels seus contrincants, potser per atraure mirades, potser, tan sols, per suportar aquesta calor. Però jo no m’he tret encara la meva jaqueta.
Passejant per la vora del riu amb l’Amber, miro el Parlament i el meu cervell em retorna imatges i paraules pintades de vermell i groc, del color del foc que encara enlluerna la meva ment des de l’altra banda del riu, del que escapo per sort quan som a la Torre de Londres. D’aquest foc que segueix present en la nostra intel·ligència col·lectiva i també, d’una manera física, en aquest monument a Monument, la columna en memòria d’aquesta tragèdia.
Al arribar al nostre destí, el Big Ben em torna a la memòria i em fa explicar-li històries de Carnestoltes, dels Dimecres de Cendra i de com el rei Carnaval crema mentre endrapem sardines que no hem enterrat. Tot pel record del novembre passat quan, aquí a Clapham Common, on hem vingut a menjar les millors pizzes de la ciutat, vam celebrar Bonfire Night, nit de focs d’artifici en honor de Guy Fawkes, que fracassà en el seu intent d’explotar el Parlament de Westminster. El moviment, la gent, aquesta plaça. Tot em recorda aquella nit màgica en la que el cel obscur de tardor es va omplir, per uns minuts, dels colors que veig en els ulls de la gent aquesta tarda d’estiu.
Miro l’Amber un instant i als seus ulls també veig aquest color tan intens i carregat de significat. Per la seva ment passa la mateixa imatge. El color vermell i groc ara es barreja amb el blau, el verd i el violeta. Ens agafem de la mà i comencem a córrer.

Fotografia per Liane Volkmann

[Llegeix la resta de la revista.]

La pàgina en blanc

Avui he sortit d’hora de la feina. Era l’aniversari d’un company i l’encarregada ha portat pastetes que hem menjat, amb una mica de té i fent xerinola, després de fer la reunió setmanal. Com que demà és festa, en acabat, l’encarregada ens ha dit que marxéssim.

Jo havia quedat amb l’Amber després de la feina però, ara, tinc una estona ben llarga fins l’hora acordada. Així doncs, en comptes de girar cap a la dreta, en direcció a l’estació de metro, giro cap a l’esquerra en direcció a Hyde Park i m’endinso al meravellós jardí. Camino tranquil·lament, no tinc pressa, i vaig observant cada racó. Miro la gent, miro els arbres, miro els bancs gravats de recordatoris d’Aquí passà els darrers anys la meva estimada, o Aquí ens vam conèixer.
Com aquest matí m’he acabat el llibre en el camí al treball, abans de sortir de l’oficina, he mirat el catàleg de BookCrossing per veure si dins la meva ruta hi ha algun llibre interessant per recollir i, de passada, alliberar el meu. Casualment n’hi havia un al Rose Garden del parc, molt a prop de Wellington Arch. És la biografia de Zamenhof, que fa temps que volia llegir però que tan sols trobava en esperanto.
Content amb la troballa i amb haver posat en llibertat el meu llibre, segueixo el camí. El meu proper destí serà el riu però, en comptes de passar cap a Green Park, prefereixo baixar un parell de carrers en direcció a Chelsea, per poder passejar per King’s Road. En aquella zona hi ha moltes botigues pijes, de roba molt cara, però també hi ha força botigues de segona mà. Aquí, aquestes botigues, solen ser de fundacions i organitzacions no governamentals. En tinc de favorites i em dirigeixo cap a elles. M’agrada remenar però avui no tinc temps per mirar-me roba. Però és que no solament hi ha roba, també hi ha objectes, música i llibres. Remeno àlbums i senzills i en trobo un parell que em criden l’atenció. També miro els llibres i n’agafo dos que són clàssics: Woolf i Wilde, que no sols tenien la ve doble en comú.
Sense adonar-me’n ja sóc al riu i camino per la seva vora fins que arribo a Westminster. Allí creuo una vegada més per passejar per la riba sud. Però el passeig no dura gaire ja que em paro al National Film Theatre. Allí agafo una propaganda per saber quines pel·lícules vull venir a veure, i un cafè que bec mentre remeno mapes i llibres al mercat de llibres usats de davant el cinema. Miro i remiro. N’hi ha tants que no sé per on començar. N’agafo un amb una coberta massa interessant com per deixar-lo passar. De ben segur que en trobaria un munt que m’agradarien però surto corrents quan m’adono de l’hora que és. Sort que sóc tot just sota el pont de Waterloo i, en un moment, ja sóc a Charing Cross Road.
Allí, esquivo llibreters carregats d’antiguitats i joves treballadors amb caixes que fan olor a tinta nova, fins que arribo a Foyles, la meva llibreria favorita. Trec la llengua i ralenteixo per no cridar l’atenció quan sóc dins la botiga. Tranquil·lament, busco la secció d’història on he quedat amb l’Amber. A l’arribar hi veig que ella encara no hi és. Em trec la jaqueta i m’assec al terra. Amb l’índex, passo per sobre dels títols fins que en trobo un que em sembla prou interessant. L’agafo i llegeixo la contraportada. L’Amber arriba i s’asseu al meu costat. Agafo el llibre que he comprat al costat del riu i li dono. Sorpresa, mira la coberta durant uns instants. El significat sobrepassa les paraules. Els llibres s’obren i les lletres cauen deixant les pàgines en blanc. Un immens somriure il·lumina el seu rostre. Jo també somric.
Observem els llibres que ens envolten i, mentre parlem sobre la història dels nostres països, també parlem de la nostra pròpia. La setmana que ve anirem a la British Library, la biblioteca per excel·lència. Tinc moltes ganes de veure l’exposició que ens hi porta i totes aquelles parets plenes de llibres.
Després de sopar ja torno cap a casa. Aquesta vegada tinc un camí molt llarg i agafo el metro. S’obren les portes, entro i m’assec. Miro la gent i observo els llibres que llegeixen. El Harry Potter és el que surt guanyant. Trec la meva troballa i començo a llegir la fascinant història del doctor Esperanto. Pàgina rere pàgina, vaig gaudint la vida i aprenent d’ella mateixa.

[Llegeix la resta de la revista]

Renovació

Tinc pressa, molta pressa. Tanta com el conill blanc al que perseguí l’Alicia. “I shall be too late”, deia mirant el rellotge que treia de la seva armilla. Sí, jo arribo tard, avui. Tard a una celebració molt important. Una festa a la que assisteixo per primera vegada però que, alhora, és com si la conegués de tota la vida.

Recorro la ciutat en aquests trens soterranis carregat amb les ampolles. Hi ha massa gent. Tots alhora ens adonem que hi ha unes obres “previstes” a les estacions on volem fer transbord. Ens mirem els uns als altres preguntant-nos si arribarem mai al nostre destí.
A la fi sóc a l’adreça que posa a la invitació. És la primera vegada que hi vaig i m’ha costat trobar-la. Truco al timbre i em rep un noi que em reconeix, potser, per descripcions o per fotos. Jo a ell no el conec i aquest serà un dels aspectes més sorprenents de la vetllada: a la casa tan sols hi ha dues persones a les que he vist amb anterioritat i, només una d’elles, és, el que podem dir, una amiga. Però no sóc pas l’excepció; no hi ha ningú que conegui tothom, de fet, pràcticament tots som desconeguts per a tots.
La casa és acollidora i vaig saludant gent de la que ja n’he sentit a parlar milers de vegades fins que arribo a la cuina, on és la meva amiga. Abraçades, feia temps que no ens vèiem. Posa el cava a la nevera, si us plau.
Dono voltes per la sala, pico una mica d’aquí i una mica d’allà. Parlo amb aquest i amb aquella i, tot d’una, m’adono que aquesta ha de ser una festa realment especial. Som a finals de novembre i celebrem Acció de Gràcies. Som més de vint però tan sols quatre són americans. Tots venim de diferents estils de vida, països i formacions però, sens dubte, formem un grup realment homogeni de persones amb inquietuds molt similars. L’edat, el sexe, la religió, la raça… no són pas importants aquesta nit. Això és tan evident com la pròpia celebració de la festa americana. Però, què és aquesta festa? Què és el que es celebra? Què és la festa, realment?
Tot ha canviat amb el pas del temps. I també les festes. Aquesta, en particular, està en el seu propi procés, que jo visc no solament com a espectador. Acció de Gràcies. Donem les gràcies. Una festa tradicionalment familiar. Una festa americana. Gall dindi rostit i salsa de mirtils. I res de tot això succeeix. No som als Estats Units sinó a Anglaterra; no mengem gall dindi ni tan sols carn. Ah, sí, la salsa sí, i què bona. És com un somni. Una salsa dolça feta d’un fruit estrany per a un mediterrani com jo. Una salsa que no havia tastat mai i que, d’altra banda, és com si la conegués de sempre. Una salsa que la televisió sembla haver fet tan famosa com el Warhol la sopa Campbell.
Després de l’extens àpat, ja més engrescats pels vins que hem portat entre tots, és hora de les converses. Moviment. Tothom parla amb tothom, no es creen grupets ni es margina ningú. Filosofia, religió, política… qualsevol tema és vàlid. Fem festa, trenquem la pinyata al jardí! La pinyata artística amb forma de l’animal desaparegut a la taula. El gat i el gos ens miren sorpresos. Hi ha molt moviment però sembla que s’hagin adaptat a aquesta homogeneïtat.
Fa fresca i tornem ràpid a dins. Jo he portat la meva pròpia versió del que significa l’arribada a Amèrica: intento fer un rom cremat però no surt bé. Potser les latituds no són les adequades. Però, quines són les adequades? No som a milers de quilòmetres del país que va veure néixer aquesta festa? No hem reinventat una tradició? No farem d’aquest dia una nova data assenyalada? No encerclarem a partir d’ara aquest dia en el nostre calendari, tots nosaltres, nascuts a Europa i Àfrica?
Repasso els discos que tenen el matrimoni al que pertany la casa i, de cop, em trobo l’Homogenic de Björk i sembla ben bé tot un senyal del què és aquesta nit. Premo el play i m’assec al sofà. Sóc en un cantó. Veig la gent com es mou. Veig com parla. Veig com riu i com balla al ritme de la música. El gat va d’una falda a l’altra com si busqués una mica de cadascú. Estic en silenci però em sento en una conversa. La casa, el menjar, el so, els animals. Els companys i companyes de festa. Tot em parla. Perquè tot és festa.

[Llegeix la resta de la revista]

Westenders

Com cada dia, arribo a casa a dos quarts de sis del vespre. Tan sols he entreobert la porta i una olor intensa de menjar picant ja envaeix totes les cavitats del meu sistema respiratori. Al fons es sent música en una llengua que, un temps enrera, no hauria sabut reconèixer. A la tauleta del petit rebedor hi ha un munt de cartes; una a una, les vaig passant tot llegint els noms impronunciables de gent que no conec, o que sols són protagonistes d’anècdotes que no vaig viure. Dic hola en veu alta, ben fort, però ningú no em respon. A la sala, el televisor està engegat però ningú no se’l mira: emeten nous capítols d’una sèrie que vaig veure començar; els subtítols per a sords estan posats. Ressegueixo les línies uns segons però em cansa l’argument amb personatges totalment desconeguts. Decideixo deixar-la com està i em dirigeixo a la cuina. Allí em trobo en Raj cuinant un plat que, amb voluntat, vaig tastar temps enrere entre glops d’aigua i engrunes de pa: el picant no m’agrada però ell no entén la paraula suau. A la taula, una noia de pell molt blanca, amb una creu brillant penjant del coll, remena una infusió de té. Em pregunto què en pensarien els pares de l’una i l’altre si això anés per llarg. No sé qui és però aquesta escena, que ja havia vist abans, em fa pensar que és la nova amiga d’en Raj. El seu nom és Leslie, em diu i, la veritat, em sorprèn que sigui anglesa. Quatre frases i faig mutis escales amunt mentre obro una carta d’algú amb qui, un altre temps, vaig compartir grans moments. Al passadís, davant la porta musical, ensopego amb una sabata. Deixo anar un renec però a ningú no sembla molestar-li. En deixo anar un altre referint-me al volum de la música però tampoc rebo resposta. Amb un cop de porta ja sóc a la meva habitació. Sabates fora. I la jaqueta també. Em tiro al meu llit cansat i preguntant-me si sóc feliç. Miro per la finestra i veig com passa un avió. D’on vindrà? Em quedo pensant. En passa un altre, i un altre, i un altre més. Què vindrà a fer tota aquesta gent? Agafo el comandament de la minicadena i l’engego: aquesta vegada la llengua en la que canta la coneixem tots però la seva nacionalitat no concorda. Al cap d’unes quantes cançons, que taral·lejo alhora que desendreço el meu cau, m’entra gana i torno a la cuina. A la taula de fusta ara hi ha més gent. En Raj m’ofereix del seu menjar indi compartit però, pensant en el meu estómac, he de dir-li que no. Mentre xerrem de vanitats de la vida quotidiana, em faig una amanida. La Sula també hi és, ja no sona la seva música escandinava, i també hi és en Pierre, el seu xicot. Ells mengen petits àpats precuinats acompanyats del biryiani de peix del Raj. Per la porta apareixen en John i la Wanda. Decideixo obrir el Priorat que vaig portar la darrera vegada. Seguim parlant durant hores. Parlem de política, de música, d’històries. D’història. Però, sobretot, parlem de les nostres terres. De la història de les nostres terres, de com veiem els nostres països, de com veiem el passat dels nostres països: al cap i a la fi, podríem recrear la segona guerra mundial en aquella cuina. Vull fumar, però sóc l’únic de la casa que fuma: obro la porta del jardí i, des del llindar, amb una cigarreta en una mà i la copa de vi a l’altra, segueixo discutint. Escolto una rèplica un pel llarga, me’ls miro, els observo. Un estrèpit em distrau. Miro el cel estrellat i un avió passa per sobre del meu cap. Però aquesta vegada sí entenc què és el que vénen buscant en aquesta ciutat. Torno a dins. Tot d’una, els meus companys de casa, es queden mirant-me, callats. Estic somrient i ells saben per què.

Fotografia per LG

Aquest article no va ser mai publicat.
[Llegeix la resta de la revista]

Tube

“El cercle roig atravessat de blau contenia el nom de la estació.” tradueixo de While England Sleeps (Mentres Anglaterra dorm) de David Leavitt. “Prometia altres estacions: Richmond prometia Kew Gardens, que prometia Gunnersbury, que prometia Turnham Green (…) i Earl’s Court i Londres, Londres!”. Llegeixo sense cansament tot rememorant tantes hores al metro d’aquella gran ciutat. Ara, amb la meva tornada, tot es veu difús en la llunyania. La màgia s’hauria perdut si les paraules de Leavitt haguessin estat llegides en un dels meus matinals trajectes kilomètrics atravessant l’est de Londres, atravessant la City fins arribar a Knightsbridge. Ara, recordant com una amiga, en un vagó del tube, feia una fotografia amb el seu mòbil a un dels cercles rojos amb la franja blava que indicava que estàvem parats a Liverpool Street, m’adono de com trobo a faltar aquella immensa teranyina subterrània. M’adono de com ha disminuït la meva lectura des que ja no faig ús del transport públic, com he oblidat en un calaix el meu iPod que ensordia el murmuri de la gent amb música. I recordo tantes converses amb una companya de treball, viscudes a la District Line de camí a Bromley-by-Bow on ens separariem i ella seguiria fins a Stratford o Barking i jo arribaria, a peu o en bus, depenent de l’estat del temps, a casa meva.

“Les línies profundes, la Picadilly, la Northern, la Bakerloo!” segueix Leavitt. Al principi trobava estrany anomenar les línies de metro, pero en una de les meves escapades a Catalunya, de passada per Barcelona, vaig adonar-me de com n’eren d’útils, els noms, doncs les indicacions allí es perdien en els color o els números, mentre que a Londres els noms sempre romanien. Amb tot, una amiga catalana, resident a Londres quan jo vaig arribar, sempre deia com n’és de millor el metro de la capital catalana. Jo, encara avui, ho dubto. Sí que és cert que quan no he pogut arribar, a Barcelona, a algun lloc sense metro, la caminada ha estat curta, però també la ciutat és bastant més petita. Amb tot i això, la infraestructura de TFL [Transport for London] és, sense dubte, molt més acurada i amb molta més precisió, ja sigui en tren, metro o bus.
Recordo agafar l’interminable Central Line fins a Ealing, per veure a dues amigues [diferents anys, mateixa zona] i en sortir demanar unes Chips a una xinesa en la mateixa andana de metro. “Amb Garlic Mayonnaise”, li faig saber en l’últim moment. Ella, és clar, no es recorda de mí, però segueix en el seu lloc de treball al cap de dos anys.
“This is Holborn. Please mind the gap between the train and the platform” diu la veu en aquesta parada en el meu viatge de tornada. Això és Holborn –la City–. Si us plau, pareu compte amb l’espai entre el tren i l’andana, ens recorda una i una altra vegada.
Sortint de Liverpool, hi ha gent que treballa, els divendres a la nit, ocupant-se de que la gent no s’adormi a la seva parada. Més d’una vegada m’hauria fet falta, però així no hauria arribat mai a estacions llunyanes com Arnos Grove, quan vivia a Holloway. Sort que hi havia tren de tornada, ja que una vegada vaig arrivar a Ealing Brodway, quan vivia a Holland Park i, encara que coneixia la zona, era presa de la por.
Sempre m’ha agradat mirar a la gent com entra i se’n va. Què fan, què llegeixen (molts d’ells minúsules Bíblies de butxaca). El moviment impertèrrit d’una ciutat submergida. La propera vegada que sigui a la gran ciutat –aquesta vegada haurà de ser de visita– agafaré la Circle Line en un punt qualsevol i no baixaré fins arribar al meu punt de partida.
Fer servir la Jubilee Line des de Westminster en direcció est és tot un plaer, doncs les noves estacions que finalitzen a Stratford on, potser, el 2012 es faran les Olimpíades, són totes noves, segures i els rails ferms i sense sots. Oh, Canary Wharf! Perfecta, àmplia i neta estació on es filmà part de The Matrix. Però sens dubte, Charing Cross [o Charing-T com deia Huxley a Brave New World] és l’estació que més m’agrada, amb els seus murals històrics pintats en rajola.
Avui en dia London ha crescut i Richmond, tant allunyat, ja no és independent. Tampoc ho és Westminster ni Hamersmith ni tantsols Cockforsters. Tot unit gràcies a una inmensa canonada subterrània.

*

 

Després d’aquest número, la revista La Sínia va canviar de grup editorial i també canvia l’estil d’aquests articles. Així comença l’Època II.
Als primers dos números d’aquesta segona etapa, no m’hi podreu trobar. Al primer, el 51, no hi vaig participar. Al 52, l’article va quedar fora per errors logístics. Aquest article el podreu trobar en aquest espai virtual.
A més, d’aquí en endavant, podreu llegir una edició en línia de la revista en format PDF.
Si voleu llegir el número 51, primer de la Època II, premeu aquí.

Markets

Una de les atraccions més emblemàtiques de London, sens dubte, són els mercats. Tots hem sentit a parlar d’algun d’ells en alguna ocasió. No podem oblidar com Audrey Hepburn passejava pel, en un temps passat, mercat de flors de Covent Garden; ara mercat d’artesania amb un toc chic.

N’hi ha de tots tipus i colors. Com a Camden, que el que no li falta, de fet, és el color. Agafant la Northern Line de metro direcció nord, ja ens adonarem que la meitat del vagó es pensa abaixar a la nostra parada –hem de tenir molt de compte amb el que diem, doncs el català sembla ser parlat en àmbits no tan reduïts. Arribem a Camden, que sembla una petita ciutat amb botigues que ho venen tot. Al carrer sembla que ens haguem aturat als ’80, doncs els punquis, mods i hippies són per tot arreu, amb les corresponents botigues de botes, tatuatges i discos de vinil. Si ens endinsem en algunes de les petites botigues, ens semblarà entrar a Wonderland, com Alícia, que tot d’una apareixen passadissos plens de parades amb menjars, olors i colors totalment desconeguts. Al sortir, seguirem carrer avall fins Candem Lock, on ens hi podem passar el dia. Per dinar podrem picar una mica de tot, jo recomanaria les creps d’una petita parada de fusta –un de xampis com a segon, i un de canyella i llimona de postres. Segur que et preguntaran si vols garlic i pepper –digues que yes. El més sorprenent, la roba de segona: no tens vestit de faralaes?, no pateixis, aquí el trobaràs; jaquetes de pell a 20 lliures i texans a cinc. Tot net i en bon estat. Recorda’t de regatejar.
Camden és un dels més coneguts però, estareu d’acord amb mi, que Portobello n’és més. Jo crec que el Council de Notting Hill (Kensington & Chelsea) va pagar la pel·lícula del mateix nom per poder fer propaganda. Tenint els Encants a Barcelona, no paga la pena. La zona, per suposat, sí, però no fa falta que hi aneu el cap de setmana. Un passeig després de dinar i la migdiada a Holland Park.
Però no tots els mercats són tan extravagants o cridaners. També n’hi ha de molts que s’assemblen al mercat dels dimarts a La Torre, on la gent va a fer les compres de la casa. Com el de East Street a Elephant & Castle, zona re-parlada entre espanyols per una llegenda falsa relacionada amb una infanta Castellana. El seu encant resideix en la gent i, si mirem més enllà de l’aparença deixada de les parades, podrem veure tot una història i una tradició. Per a mi, la seva màgia, està en la darrera parada del carrer, que sempre està overbooking. El seu encarregat és un home amb un encant especial. Potser per la seva energia o potser per la seva manera de parlar. Pareu orella, perquè el seu accent londinenc costa d’enganxar. La seva política és ben clara: com més barat, millor. Comença dient que a Dixons està a £35.99 i després diu “I am going to give it to you for £20” (us ho deixo en £20), silenci, “Forget about £20, I’ll give it to you for £5” (oblideu-vos de £20, us ho deixo per £5). Però el més sorprenent no és la baixada de £30.99, sinó que és un reproductor de DVDs, que si en veus dos ja l’has amortitzat. O sinó es tracta d’una planxa, un arrissador, un karaoke portàtil o un walkman per una lliura. Compte no prendre mal amb les coses que tira de regal, escena més adient a una cavalcada de reis mags, però amb el mateix allau de gent –de com a mínim 40 anys! Però el millor és la seva trademark, marca personal: acompanya la seva cridòria repetint una i una altra vegada “Ia, ia, ia.”, que si no hi penses, no t’adones que el que vol dir es here, aquí: aquí et compraràs set aparells i no et gastaràs més de 40 lliures.
Però el mercat que em té robat el cor es el d’Old Spitalfields, a Liverpool Street. Aquí tot sembla tenir un ordre més que notable, després del que hem vist abans. És el mercat més londinenc de tots. Malauradament, està sent rehabilitat i ampliat, en contra de la voluntat de molta gent. Però, esperem, no perdrà el seu encant. Aquí trobaràs allò que buscaves, no simples souvenirs, regals amb significat. I gustos i olors i colors que ens fan entendre, una mica més, el que és viure a l’est de London, com a la famosa sèrie EastEnders (Gent del barri) que continua viva a la televisió britànica.
En sortir d’Spitalfields per Brushfield Street, ens toparem amb Market Coffee House, un petit bar que sempre està ple, on podrem descansar alhora que prenem un Cream Tea, té amb scones, pastes típiques angleses que són una meravella. Al cap i a la fi, tot es veu millor prenent un té.

Foto per LG