Punt i final

Aquest article encara no ha estat publicat.

Durant tota la meva vida he hagut de barallar-me constantment per demostrar o reclamar d’on sóc. Els meus origens em delaten, amb solemnitat, instants després de presentar-me. La meva llengua és la castellana i, encara que vulgui negar-ho, se’m nota quan parlo el català. Però, els meus amics de Madrid i d’Andalusia, em diuen que tinc accent català. ¿No voldran dir que el meu parlar està ple de paraules del castellà de Catalunya?
Al Regne Unit i als Estats Units canten Gershwin amb allò de que a tu t’agraden els /təˈmeɪɾoʊs/ i a mi els /təˈmɑːɾəʊs/, però és diferent pels que la nostra llengua materna no és l’anglès. Que no som d’allà és evident i ho demostren, sovint, amb impertinència. I no sols això, sinó que hem d’aguantar que el fet de tenir un accent determinat ens creï un handicap que està fora del nostre control. Tot per culpa de la ignorància: depenent d’on sigui la persona amb la que parlo i del seu nivell cultural, dic si sóc d’Spain o de Catalonia. Doncs els “foreign or something” som catalogats en diferents sacs: llengua materna anglesa, Comonwelth, països rics d’Occident, sud d’Europa, est d’Europa, resta del món segons nivell de riquesa (o de pobresa).
Un neozelandès amic meu em diu sempre que sóc un ‘Catalan Separatist’ ja que, segons ell, no puc tenir una conversa sense dir alguna cosa de la terra que em va veure créixer. Però és que allà d’on venim i allà on anem és tan important per a nosaltres com el nostre propi nom: ens caracteritza i modifica. En certa manera la religió i la política la podem elegir, però la nacionalitat és quelcom que va més enllà del passaport.
Em reuneixo amb els meus amics per a fer unes pintes i sempre hi ha comparacions entre els nostres països o regions d’origen. A vegades tinc la sort de conèixer un Irlandès o algú de la ex-Iugoslàvia i la connexió impressiona, doncs la solidaritat uneix més que cap altra coincidència cultural.
A Londres tot es presenta diferent i més difícil; la Unió Europea no sembla que hagi apropat tant els països: títols universitaris, oficis i experiències no és convaliden amb tanta facilitat. Però després de tant de temps intentant deixar de ser un nouvingut més a l’Albion, ara he tornat a La Torre i em sento estranger a casa meva.
I és que Catalunya no dóna la benvinguda tan efusivament com creiem. Ara veig el programa Un lloc estrany i em sento identificat. Les comparacions són inevitables i no es pot igualar la gran capital occidental al petit poble de la costa. Allà trobava a faltar això, aquí trobo a faltar allò. Però no és sols el que hi ha i el que no hi ha, és també la sensació d’agermanament. No pas amb els anglesos, sinó amb tots els que són allà per raons més o menys similars a les meves. Arriba un moment en què et sents més acollit entre set persones de vuit països que de tota una comunitat amb una identitat més o menys definida.
Arribar a un lloc nou és sempre difícil. Tornar també ho és. Ara experimento la barreja de totes dues coses. El pitjor no és sentir-me un peix fora de l’aigua, sinó un peix de riu en mig de l’oceà.
Amb això acaba una etapa i una experiència. I amb aquest punt i final també acaba Nedant el Tàmesi. El nou any portarà noves històries.

Westenders

Com cada dia, arribo a casa a dos quarts de sis del vespre. Tan sols he entreobert la porta i una olor intensa de menjar picant ja envaeix totes les cavitats del meu sistema respiratori. Al fons es sent música en una llengua que, un temps enrera, no hauria sabut reconèixer. A la tauleta del petit rebedor hi ha un munt de cartes; una a una, les vaig passant tot llegint els noms impronunciables de gent que no conec, o que sols són protagonistes d’anècdotes que no vaig viure. Dic hola en veu alta, ben fort, però ningú no em respon. A la sala, el televisor està engegat però ningú no se’l mira: emeten nous capítols d’una sèrie que vaig veure començar; els subtítols per a sords estan posats. Ressegueixo les línies uns segons però em cansa l’argument amb personatges totalment desconeguts. Decideixo deixar-la com està i em dirigeixo a la cuina. Allí em trobo en Raj cuinant un plat que, amb voluntat, vaig tastar temps enrere entre glops d’aigua i engrunes de pa: el picant no m’agrada però ell no entén la paraula suau. A la taula, una noia de pell molt blanca, amb una creu brillant penjant del coll, remena una infusió de té. Em pregunto què en pensarien els pares de l’una i l’altre si això anés per llarg. No sé qui és però aquesta escena, que ja havia vist abans, em fa pensar que és la nova amiga d’en Raj. El seu nom és Leslie, em diu i, la veritat, em sorprèn que sigui anglesa. Quatre frases i faig mutis escales amunt mentre obro una carta d’algú amb qui, un altre temps, vaig compartir grans moments. Al passadís, davant la porta musical, ensopego amb una sabata. Deixo anar un renec però a ningú no sembla molestar-li. En deixo anar un altre referint-me al volum de la música però tampoc rebo resposta. Amb un cop de porta ja sóc a la meva habitació. Sabates fora. I la jaqueta també. Em tiro al meu llit cansat i preguntant-me si sóc feliç. Miro per la finestra i veig com passa un avió. D’on vindrà? Em quedo pensant. En passa un altre, i un altre, i un altre més. Què vindrà a fer tota aquesta gent? Agafo el comandament de la minicadena i l’engego: aquesta vegada la llengua en la que canta la coneixem tots però la seva nacionalitat no concorda. Al cap d’unes quantes cançons, que taral·lejo alhora que desendreço el meu cau, m’entra gana i torno a la cuina. A la taula de fusta ara hi ha més gent. En Raj m’ofereix del seu menjar indi compartit però, pensant en el meu estómac, he de dir-li que no. Mentre xerrem de vanitats de la vida quotidiana, em faig una amanida. La Sula també hi és, ja no sona la seva música escandinava, i també hi és en Pierre, el seu xicot. Ells mengen petits àpats precuinats acompanyats del biryiani de peix del Raj. Per la porta apareixen en John i la Wanda. Decideixo obrir el Priorat que vaig portar la darrera vegada. Seguim parlant durant hores. Parlem de política, de música, d’històries. D’història. Però, sobretot, parlem de les nostres terres. De la història de les nostres terres, de com veiem els nostres països, de com veiem el passat dels nostres països: al cap i a la fi, podríem recrear la segona guerra mundial en aquella cuina. Vull fumar, però sóc l’únic de la casa que fuma: obro la porta del jardí i, des del llindar, amb una cigarreta en una mà i la copa de vi a l’altra, segueixo discutint. Escolto una rèplica un pel llarga, me’ls miro, els observo. Un estrèpit em distrau. Miro el cel estrellat i un avió passa per sobre del meu cap. Però aquesta vegada sí entenc què és el que vénen buscant en aquesta ciutat. Torno a dins. Tot d’una, els meus companys de casa, es queden mirant-me, callats. Estic somrient i ells saben per què.

Fotografia per LG

Aquest article no va ser mai publicat.
[Llegeix la resta de la revista]