Connexió trobada

I am human and I need to be loved Just like everybody else does *

“How Soon Is Now?”, The Smiths

 

Arribo a l’estació d’autobusos. Està ubicada en un centre comercial i sempre està plena de gent. A la meva parada, un noi em mira i em somriu. Un torrent de sang comença a bullir dins el meu pit. Li torno el somriure, tímid. Passa un minut o dos.
Tres somriures o quatre, i mou el cap per indicar-me que vol parlar amb mi en una zona més tranquil·la, en una cantonada on no hi ha ningú. M’apropo conscient de què significa allò. Una conversa curta i li dic que no sóc dels que se’n van al llit amb el primer que passa pel davant. Dóna’m el teu telèfon i et truco un dia, li dic, però em diu que no. Tampoc el pensava trucar, era un formalisme.
El meu bus arriba i és ple. Com puc, em faig camí fins al centre. En un gir, la gent m’empenta i caic, quasi com si fos la Bridget Jones, a sobre d’un noi jove i elegant que seu en un costat. La meva pell camaleonitza dins del vermell autobús. Ell somriu i em sento alleugerit. Arriba la seva parada i s’aixeca quedant tan a prop meu que sento el rastre del perfum del matí. Vols el seient?, em diu. No, però vull el teu número, penso mentre faig que no amb el cap i somric. Aquí queda la cosa, sóc tímid i no m’atreveixo a més. T’hauré de buscar a la secció de connexions perdudes de GumTree.
Sóc de festa amb uns amics. Som al Soho, una zona on els locals d’ambient se succeeixen l’un rere l’altre per carrerons obscurs barrejats, també, amb bordells on les noies es lloguen quasi com si fossin a la capital holandesa.
Ballem a Ghetto sense parar. Sóc entre amics i, mica en mica, es va reduint el grup. Les parelles són les primeres a marxar. Després són els que tenen algú especial amb qui trobar-se en algun altre lloc. Al final els solters ens quedem fent xerinola.
La música ens acompanya. Entre cançons dignes dels Fab40, es barregen versions de cançons de la nostra adolescència, revivals plens de sentiment. Les lleugerament lesbianes t.A.T.u. versionen el How Soon is Now? (“És ‘ara’ aviat?”) dels Smiths. Canto content, em porta records de quan no podia parlar amb normalitat dels meus sentiments.
La gent va desapareixent i ja tan sols estic amb una amiga. Al nostre voltant, els rebuigs de la nit londinenca. Fem l’últim glop i sortim. Almenys et tinc a tu, em diu. Li passo el braç per les espatlles i somric. Vens a dormir a casa? Demà et faig ‘pancakes’, li dic. Riem descobrintnos com un matrimoni antic.
Som ja al meu barri quan passem per davant de l’església de Saint John’s, Fulham. Veig una parella sortint dels seus jardins i ell es corda el cinturó. Ens mirem uns instants. Em pregunto si han anat a desfogar l’acalorament d’aquestes primeres nits d’estiu o si ell buscava un lavabo. De totes totes, és heretgia.
Ric amb la meva amiga d’algun acudit senzill però, alhora, estic trist. Londres, ciutat on tants gais d’arreu del món van a parar buscant tranquil·litat i aquí sóc, anant a casa tot ‘sol’. Dec ser l’únic. Penso en la cançó dels Smiths un altre cop. “There’s a club if you’d like to go, you could meet somebody who really loves you. So you go and you stand on your own, and you leave on your own, and you go home, and you cry and you want to die”**.
El somriure se’m talla. La meva amiga em mira. Estàs bé? Saps que t’estimo, oi? Somric de nou. Això és més important.

* Sóc humà i necessito ser estimat, igual que la resta del món.
** Hi ha una disco, per si vols anar-hi, on podries conèixer algú que realment t’estimés. Hi vas i t’estàs tot sol, i te’n vas sol, i tornesa casa, i plores i et vols morir.

 

Imatge de Jaume Casajoanes

[Llegeix la resta de la revista.]

El vermell i el groc

L’estiu ho crema tot. Fins i tot aquí on la pluja cau durant mesos i sembla com si la humitat ho hagués impregnat tot fins a l’ànima. L’essència dels elements, l’esperit dels objectes. També de les persones. La gent passeja com mullada i impregnada d’aquesta grisor d’hivern. De cop arriba el sol i la gent s’afanya a sortir al carrer amb les samarretes curtes i les sandàlies brasileres. Jo, acostumat a un sol més càlid, encara porto la meva cardigan com si fos la nova Mrs de Winter veient Mrs Danvers dins la cornuallenca casa en flames. Flames que ho envolten tot, que s’enduen un futur incert, un passat obscur, un present prou clar.

Pensant en aquesta pel·lícula, sóc transportat pel moviment de les flames, hipnotitzat per la seva dansa, a una imatge més antiga encara, que no he vist mai, sinó en gravats i pintures. Una imatge tan tràgica i tan dolguda que fins i tot jo la sento acompanyada de patiment. M’imagino com seria la vista d’aquells primers dies de setembre de fa més de tres segles, des d’aquest parc on la gent juga a pilota i pren banys solars. Darrera meu el que ara és la Tate Modern; davant, un immens foc. El més gran de la història de la ciutat, en què es va perdre la catedral de Saint Paul i tants altres edificis que caracteritzaven la silueta de la metròpoli. Avui tenim una altra catedral, si és possible més bonica, però la memòria existeix, i juga amb nosaltres de maneres insospitades; tant, que em sembla com si hagués estat allí aquell 1666. La sort va fer que no s’haguessin de lamentar gaires morts; fins i tot van dir “figures singulars”. Però, jo em pregunto, no n’és prou una? El foc és puresa, és clar, però aquell foc no va purificar res. Aquell foc ens deixa –perquè ho fa encara avui– una sensació amargant que fa que quasi sentim la picor del fum al nostre coll.
Mentre espero l’Amber fent la fotosíntesi en aquest jardí, observo com es mou la gent d’una manera totalment diferent a com ho feia la darrera vegada que vaig venir a visitar el museu. Aleshores semblaven trets d’un còmic obscur, americà diria. Un Sin City anglès on la pluja no cessa de caure, la població camina lentament com en una dansa en codi, on tot és del color gris de l’asfalt mullat. Ara tot és ple de colors, de moviments suaus i tranquils. No hi ha paraigües ni robes amples i fosques. Samarretes curtes i tirants. Alguns nois juguen ja sense part de dalt, potser per distingir-se dels seus contrincants, potser per atraure mirades, potser, tan sols, per suportar aquesta calor. Però jo no m’he tret encara la meva jaqueta.
Passejant per la vora del riu amb l’Amber, miro el Parlament i el meu cervell em retorna imatges i paraules pintades de vermell i groc, del color del foc que encara enlluerna la meva ment des de l’altra banda del riu, del que escapo per sort quan som a la Torre de Londres. D’aquest foc que segueix present en la nostra intel·ligència col·lectiva i també, d’una manera física, en aquest monument a Monument, la columna en memòria d’aquesta tragèdia.
Al arribar al nostre destí, el Big Ben em torna a la memòria i em fa explicar-li històries de Carnestoltes, dels Dimecres de Cendra i de com el rei Carnaval crema mentre endrapem sardines que no hem enterrat. Tot pel record del novembre passat quan, aquí a Clapham Common, on hem vingut a menjar les millors pizzes de la ciutat, vam celebrar Bonfire Night, nit de focs d’artifici en honor de Guy Fawkes, que fracassà en el seu intent d’explotar el Parlament de Westminster. El moviment, la gent, aquesta plaça. Tot em recorda aquella nit màgica en la que el cel obscur de tardor es va omplir, per uns minuts, dels colors que veig en els ulls de la gent aquesta tarda d’estiu.
Miro l’Amber un instant i als seus ulls també veig aquest color tan intens i carregat de significat. Per la seva ment passa la mateixa imatge. El color vermell i groc ara es barreja amb el blau, el verd i el violeta. Ens agafem de la mà i comencem a córrer.

Fotografia per Liane Volkmann

[Llegeix la resta de la revista.]

Renovació

Tinc pressa, molta pressa. Tanta com el conill blanc al que perseguí l’Alicia. “I shall be too late”, deia mirant el rellotge que treia de la seva armilla. Sí, jo arribo tard, avui. Tard a una celebració molt important. Una festa a la que assisteixo per primera vegada però que, alhora, és com si la conegués de tota la vida.

Recorro la ciutat en aquests trens soterranis carregat amb les ampolles. Hi ha massa gent. Tots alhora ens adonem que hi ha unes obres “previstes” a les estacions on volem fer transbord. Ens mirem els uns als altres preguntant-nos si arribarem mai al nostre destí.
A la fi sóc a l’adreça que posa a la invitació. És la primera vegada que hi vaig i m’ha costat trobar-la. Truco al timbre i em rep un noi que em reconeix, potser, per descripcions o per fotos. Jo a ell no el conec i aquest serà un dels aspectes més sorprenents de la vetllada: a la casa tan sols hi ha dues persones a les que he vist amb anterioritat i, només una d’elles, és, el que podem dir, una amiga. Però no sóc pas l’excepció; no hi ha ningú que conegui tothom, de fet, pràcticament tots som desconeguts per a tots.
La casa és acollidora i vaig saludant gent de la que ja n’he sentit a parlar milers de vegades fins que arribo a la cuina, on és la meva amiga. Abraçades, feia temps que no ens vèiem. Posa el cava a la nevera, si us plau.
Dono voltes per la sala, pico una mica d’aquí i una mica d’allà. Parlo amb aquest i amb aquella i, tot d’una, m’adono que aquesta ha de ser una festa realment especial. Som a finals de novembre i celebrem Acció de Gràcies. Som més de vint però tan sols quatre són americans. Tots venim de diferents estils de vida, països i formacions però, sens dubte, formem un grup realment homogeni de persones amb inquietuds molt similars. L’edat, el sexe, la religió, la raça… no són pas importants aquesta nit. Això és tan evident com la pròpia celebració de la festa americana. Però, què és aquesta festa? Què és el que es celebra? Què és la festa, realment?
Tot ha canviat amb el pas del temps. I també les festes. Aquesta, en particular, està en el seu propi procés, que jo visc no solament com a espectador. Acció de Gràcies. Donem les gràcies. Una festa tradicionalment familiar. Una festa americana. Gall dindi rostit i salsa de mirtils. I res de tot això succeeix. No som als Estats Units sinó a Anglaterra; no mengem gall dindi ni tan sols carn. Ah, sí, la salsa sí, i què bona. És com un somni. Una salsa dolça feta d’un fruit estrany per a un mediterrani com jo. Una salsa que no havia tastat mai i que, d’altra banda, és com si la conegués de sempre. Una salsa que la televisió sembla haver fet tan famosa com el Warhol la sopa Campbell.
Després de l’extens àpat, ja més engrescats pels vins que hem portat entre tots, és hora de les converses. Moviment. Tothom parla amb tothom, no es creen grupets ni es margina ningú. Filosofia, religió, política… qualsevol tema és vàlid. Fem festa, trenquem la pinyata al jardí! La pinyata artística amb forma de l’animal desaparegut a la taula. El gat i el gos ens miren sorpresos. Hi ha molt moviment però sembla que s’hagin adaptat a aquesta homogeneïtat.
Fa fresca i tornem ràpid a dins. Jo he portat la meva pròpia versió del que significa l’arribada a Amèrica: intento fer un rom cremat però no surt bé. Potser les latituds no són les adequades. Però, quines són les adequades? No som a milers de quilòmetres del país que va veure néixer aquesta festa? No hem reinventat una tradició? No farem d’aquest dia una nova data assenyalada? No encerclarem a partir d’ara aquest dia en el nostre calendari, tots nosaltres, nascuts a Europa i Àfrica?
Repasso els discos que tenen el matrimoni al que pertany la casa i, de cop, em trobo l’Homogenic de Björk i sembla ben bé tot un senyal del què és aquesta nit. Premo el play i m’assec al sofà. Sóc en un cantó. Veig la gent com es mou. Veig com parla. Veig com riu i com balla al ritme de la música. El gat va d’una falda a l’altra com si busqués una mica de cadascú. Estic en silenci però em sento en una conversa. La casa, el menjar, el so, els animals. Els companys i companyes de festa. Tot em parla. Perquè tot és festa.

[Llegeix la resta de la revista]