Manel–33 condueix lentament per una carretera llarga. El seu destí està lluny i, encara que no té pressa, vol arribar-hi el més aviat possible. A la ràdio les tertúlies es succeeixen les unes a les altres i els tertulians diuen el que pensen sense pensar el que diuen. A mitja tarda demanen a l’audiència quelcom que haguessin aprés de petits i encara recorden. Capitals i reis són la majoria, però alguns també parlen de taules científiques. Manel–33 condueix sense escoltar però a la seva ment es projecta, com en un autocinema, una memòriaque tenia pràcticament oblidada.
Manel–9 s’aixeca en el seu pupitre i mira al seu voltant. Tots els companys el miren amb atenció, també Júlia–10 des del pupitre del davant. La professora, de nom oblidat i edat aproximada, aixeca la mirada de la llibreta de qualificacions i li fa un gest per començar. A vegades és necessari i forçós, comença Manel–9 amb la veu mig trencada. Júlia–10 el mira amb els ulls rodons i un somrís defectuós però Manel–9 encara no sap que Manel–13 li demanarà per sortir a Júlia–14 i aquesta acceptarà. Tampoc sap que Júlia–16 el deixarà per Joan–18, trencant el cor a Manel–16, just el dia del seu aniversari.
Recorda sempre això, Sepharad, diu Manel–9 sense saber que Manel–21 lluitaria en una batalla que no era la seva, en un país que l’ha adoptat, per un déu que no el coneixia, i en una llengua que haurà d’aprendre. Manel–21, des de l’altra banda de la Mediterrània, pensa en les paraules d’aquell poeta i no entén com un missatge tan clar no arriba on hauria d’arribar.
Manel–25 torna a casa sense esma ni voluntat. La batalla no ha acabat i el món segueix estant en guerra. Els germans es barallen per un tros de terra; els amants es maten sense tenir la raó; els fills es peguen per sobreviure. “I la pau, on és la pau?”, es pregunta Manel–25 en un avió a vuit-mil peus de terra. Manel–25 pensa ara en Júlia–22, la darrera vegada que la va veure, passejant tranquil·la amb un tal Pere–sense-edat, fent veure que no s’adonava que ell estava assegut en aquell banc, sorprenent-se quan la saludava. Des de llavors li ha escrit dues cartes que ell no ha contestat.
Manel–25 mira per la finestra amb malenconia. Manel–9 hauria dit: Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats, quan ja es veu terra verda des de l’avió, però Manel–25 ha perdut ja tota l’esperança, ja no té ànims ni s’atreveix a mirar endavant. Baixa de l’avió i camina lentament. Finalment arriba a casa i dóna abraçades sense força.
Manel–27 ha sortit del cau. Al cel hi ha quelcom més que records de bombes que cauen. Passeja un gos que li han donat per una platja que sempre ha portat al cor. I un crit, un nom, un shalom, el destorben del seu joc. Júlia–28, amb cabells curts, s’apropa i l’abraça. Sa mare li havia dit que la seva mare li havia dit que ja havia tornat. L’abraça un altre cop però Manel–27 no sap què dir, com reaccionar. Somriu i pensa en aquella nena que el mirava des del pupitre del davant. Manel–9, que recitava sense saber que Manel–29 es casaria amb Júlia–29 i tindrien fills; sense saber que Manel–31 lluitaria per a què les paraules de Manel–9 tinguessin sentit i que el seu món visqués una difícil i merescuda llibertat.
Text en cursiva: fragments d’A vegades és necessari…, de Salvador Espriu.
The Word Arranger 