La pàgina en blanc

Avui he sortit d’hora de la feina. Era l’aniversari d’un company i l’encarregada ha portat pastetes que hem menjat, amb una mica de té i fent xerinola, després de fer la reunió setmanal. Com que demà és festa, en acabat, l’encarregada ens ha dit que marxéssim.

Jo havia quedat amb l’Amber després de la feina però, ara, tinc una estona ben llarga fins l’hora acordada. Així doncs, en comptes de girar cap a la dreta, en direcció a l’estació de metro, giro cap a l’esquerra en direcció a Hyde Park i m’endinso al meravellós jardí. Camino tranquil·lament, no tinc pressa, i vaig observant cada racó. Miro la gent, miro els arbres, miro els bancs gravats de recordatoris d’Aquí passà els darrers anys la meva estimada, o Aquí ens vam conèixer.
Com aquest matí m’he acabat el llibre en el camí al treball, abans de sortir de l’oficina, he mirat el catàleg de BookCrossing per veure si dins la meva ruta hi ha algun llibre interessant per recollir i, de passada, alliberar el meu. Casualment n’hi havia un al Rose Garden del parc, molt a prop de Wellington Arch. És la biografia de Zamenhof, que fa temps que volia llegir però que tan sols trobava en esperanto.
Content amb la troballa i amb haver posat en llibertat el meu llibre, segueixo el camí. El meu proper destí serà el riu però, en comptes de passar cap a Green Park, prefereixo baixar un parell de carrers en direcció a Chelsea, per poder passejar per King’s Road. En aquella zona hi ha moltes botigues pijes, de roba molt cara, però també hi ha força botigues de segona mà. Aquí, aquestes botigues, solen ser de fundacions i organitzacions no governamentals. En tinc de favorites i em dirigeixo cap a elles. M’agrada remenar però avui no tinc temps per mirar-me roba. Però és que no solament hi ha roba, també hi ha objectes, música i llibres. Remeno àlbums i senzills i en trobo un parell que em criden l’atenció. També miro els llibres i n’agafo dos que són clàssics: Woolf i Wilde, que no sols tenien la ve doble en comú.
Sense adonar-me’n ja sóc al riu i camino per la seva vora fins que arribo a Westminster. Allí creuo una vegada més per passejar per la riba sud. Però el passeig no dura gaire ja que em paro al National Film Theatre. Allí agafo una propaganda per saber quines pel·lícules vull venir a veure, i un cafè que bec mentre remeno mapes i llibres al mercat de llibres usats de davant el cinema. Miro i remiro. N’hi ha tants que no sé per on començar. N’agafo un amb una coberta massa interessant com per deixar-lo passar. De ben segur que en trobaria un munt que m’agradarien però surto corrents quan m’adono de l’hora que és. Sort que sóc tot just sota el pont de Waterloo i, en un moment, ja sóc a Charing Cross Road.
Allí, esquivo llibreters carregats d’antiguitats i joves treballadors amb caixes que fan olor a tinta nova, fins que arribo a Foyles, la meva llibreria favorita. Trec la llengua i ralenteixo per no cridar l’atenció quan sóc dins la botiga. Tranquil·lament, busco la secció d’història on he quedat amb l’Amber. A l’arribar hi veig que ella encara no hi és. Em trec la jaqueta i m’assec al terra. Amb l’índex, passo per sobre dels títols fins que en trobo un que em sembla prou interessant. L’agafo i llegeixo la contraportada. L’Amber arriba i s’asseu al meu costat. Agafo el llibre que he comprat al costat del riu i li dono. Sorpresa, mira la coberta durant uns instants. El significat sobrepassa les paraules. Els llibres s’obren i les lletres cauen deixant les pàgines en blanc. Un immens somriure il·lumina el seu rostre. Jo també somric.
Observem els llibres que ens envolten i, mentre parlem sobre la història dels nostres països, també parlem de la nostra pròpia. La setmana que ve anirem a la British Library, la biblioteca per excel·lència. Tinc moltes ganes de veure l’exposició que ens hi porta i totes aquelles parets plenes de llibres.
Després de sopar ja torno cap a casa. Aquesta vegada tinc un camí molt llarg i agafo el metro. S’obren les portes, entro i m’assec. Miro la gent i observo els llibres que llegeixen. El Harry Potter és el que surt guanyant. Trec la meva troballa i començo a llegir la fascinant història del doctor Esperanto. Pàgina rere pàgina, vaig gaudint la vida i aprenent d’ella mateixa.

[Llegeix la resta de la revista]

Tube

“El cercle roig atravessat de blau contenia el nom de la estació.” tradueixo de While England Sleeps (Mentres Anglaterra dorm) de David Leavitt. “Prometia altres estacions: Richmond prometia Kew Gardens, que prometia Gunnersbury, que prometia Turnham Green (…) i Earl’s Court i Londres, Londres!”. Llegeixo sense cansament tot rememorant tantes hores al metro d’aquella gran ciutat. Ara, amb la meva tornada, tot es veu difús en la llunyania. La màgia s’hauria perdut si les paraules de Leavitt haguessin estat llegides en un dels meus matinals trajectes kilomètrics atravessant l’est de Londres, atravessant la City fins arribar a Knightsbridge. Ara, recordant com una amiga, en un vagó del tube, feia una fotografia amb el seu mòbil a un dels cercles rojos amb la franja blava que indicava que estàvem parats a Liverpool Street, m’adono de com trobo a faltar aquella immensa teranyina subterrània. M’adono de com ha disminuït la meva lectura des que ja no faig ús del transport públic, com he oblidat en un calaix el meu iPod que ensordia el murmuri de la gent amb música. I recordo tantes converses amb una companya de treball, viscudes a la District Line de camí a Bromley-by-Bow on ens separariem i ella seguiria fins a Stratford o Barking i jo arribaria, a peu o en bus, depenent de l’estat del temps, a casa meva.

“Les línies profundes, la Picadilly, la Northern, la Bakerloo!” segueix Leavitt. Al principi trobava estrany anomenar les línies de metro, pero en una de les meves escapades a Catalunya, de passada per Barcelona, vaig adonar-me de com n’eren d’útils, els noms, doncs les indicacions allí es perdien en els color o els números, mentre que a Londres els noms sempre romanien. Amb tot, una amiga catalana, resident a Londres quan jo vaig arribar, sempre deia com n’és de millor el metro de la capital catalana. Jo, encara avui, ho dubto. Sí que és cert que quan no he pogut arribar, a Barcelona, a algun lloc sense metro, la caminada ha estat curta, però també la ciutat és bastant més petita. Amb tot i això, la infraestructura de TFL [Transport for London] és, sense dubte, molt més acurada i amb molta més precisió, ja sigui en tren, metro o bus.
Recordo agafar l’interminable Central Line fins a Ealing, per veure a dues amigues [diferents anys, mateixa zona] i en sortir demanar unes Chips a una xinesa en la mateixa andana de metro. “Amb Garlic Mayonnaise”, li faig saber en l’últim moment. Ella, és clar, no es recorda de mí, però segueix en el seu lloc de treball al cap de dos anys.
“This is Holborn. Please mind the gap between the train and the platform” diu la veu en aquesta parada en el meu viatge de tornada. Això és Holborn –la City–. Si us plau, pareu compte amb l’espai entre el tren i l’andana, ens recorda una i una altra vegada.
Sortint de Liverpool, hi ha gent que treballa, els divendres a la nit, ocupant-se de que la gent no s’adormi a la seva parada. Més d’una vegada m’hauria fet falta, però així no hauria arribat mai a estacions llunyanes com Arnos Grove, quan vivia a Holloway. Sort que hi havia tren de tornada, ja que una vegada vaig arrivar a Ealing Brodway, quan vivia a Holland Park i, encara que coneixia la zona, era presa de la por.
Sempre m’ha agradat mirar a la gent com entra i se’n va. Què fan, què llegeixen (molts d’ells minúsules Bíblies de butxaca). El moviment impertèrrit d’una ciutat submergida. La propera vegada que sigui a la gran ciutat –aquesta vegada haurà de ser de visita– agafaré la Circle Line en un punt qualsevol i no baixaré fins arribar al meu punt de partida.
Fer servir la Jubilee Line des de Westminster en direcció est és tot un plaer, doncs les noves estacions que finalitzen a Stratford on, potser, el 2012 es faran les Olimpíades, són totes noves, segures i els rails ferms i sense sots. Oh, Canary Wharf! Perfecta, àmplia i neta estació on es filmà part de The Matrix. Però sens dubte, Charing Cross [o Charing-T com deia Huxley a Brave New World] és l’estació que més m’agrada, amb els seus murals històrics pintats en rajola.
Avui en dia London ha crescut i Richmond, tant allunyat, ja no és independent. Tampoc ho és Westminster ni Hamersmith ni tantsols Cockforsters. Tot unit gràcies a una inmensa canonada subterrània.

*

 

Després d’aquest número, la revista La Sínia va canviar de grup editorial i també canvia l’estil d’aquests articles. Així comença l’Època II.
Als primers dos números d’aquesta segona etapa, no m’hi podreu trobar. Al primer, el 51, no hi vaig participar. Al 52, l’article va quedar fora per errors logístics. Aquest article el podreu trobar en aquest espai virtual.
A més, d’aquí en endavant, podreu llegir una edició en línia de la revista en format PDF.
Si voleu llegir el número 51, primer de la Època II, premeu aquí.