Anticipación

D recuerda aún el día que aprendió esta palabra. O este concepto. Era en un país extranjero y le pareció que quizás fuese algo de lo que sufrían allí, que en su país de origen no les pasaba. Conoció alguien un día que le dijo que sentía esa tristeza que se siente con la anticipación, con la espera a lo que ha de llegar. “Más que tristeza, melancolía”, pensó D, pero es que él aún no sabía decir ‘melancolía’ en el idioma que los unía.

Suele suceder, y a D le sucede mucho, que cuando aprendes una nueva palabra la oyes, lees, ves por todas partes. Y tanto fue así que un día, D, se encontró –ya hablando el idioma– diciéndole a una amiga: “Me duele el alma de anticipación”. Su amiga preguntó qué le pasaba, varias veces, porque D no contestaba. D se había trasladado, por unos instantes, a aquélla primera vez que oyó esta palabra.

D se recuperó de esta anticipación de la única forma que sabía: acercándose, besando, amando. Pero tras la anticipación vino la calma, y la rutina, y el sofá. Y tras el sofá sólo hay dos caminos: el ataúd y la separación.

D eligió la separación (o la eligieron por él, pero tanto da, porque él la aceptó y la hizo suya) porque tiene demasiada impaciencia para esperar al fin.

Hoy, D, mira desde su rincón al horizonte y se pregunta qué es lo que le deparará el futuro. Cuando algo llega, que le llena de optimismo y ganas, cuando se encuentra deseando que se desgarren las entrañas una vez más, se planta, ante la llegada de la anticipación, para dejar que venga y lo llene todo.

Crónica de un abandono anunciado

La amistad es algo curioso. No nos damos cuenta de la gente que nos quiere a nuestro alrededor y muy pocas veces somos capaces de decirles que los queremos. Y menos aún entre hombres, claro, porque los hombres no hablan de sentimientos (o eso es lo que la tradición nos ha hecho pensar).
He conocido gente de muchas naciones del mundo y me da la sensación de que cada cultura tiene unos valores distintos. No sabría decir si cuanto más frío hace en tu país, menos amor demostrarás, pero algo se aproxima. Salvo nosotros y los sajones, que nos hemos invertido.  [Estoy hablando del amor de amistad, en todo caso.] Los sajones tienen mucha tendencia a decirse que se quieren, aunque sea de una manera tonta con un luv ya, pero todo eso, poco a poco, crea un hábito.
Lo que más me sorprende de la amistad, sin embargo, es esa falsa buena voluntad que tenemos con ellos.  ¿Queremos realmente lo mejor para ellos? ¿Aunque eso signifique perderlos?
Hace un par de años lloré mucho la marcha de un amigo. Quizás lloré más su marcha que otras pérdidas que he sufrido. No gestionamos el abandono nada bien en nuestra sociedad. Con la experiencia, hoy, que estoy a punto de ser abandonado una vez más, me planteo si lo voy a hacer mejor esta vez. Querría decir que he aprendido y aunque esta sea la crónica de un abandono anunciado, aún y sabiendo que esto sucedería antes incluso de que esta persona fuese importante para mí, desde ya estoy sufriéndolo. Sé que no es una puerta que se cierra para siempre, no es un fin.
Aprovecharé los momentos que tengamos pero mentiré cada vez que le diga “me alegro por ti”.

Jamais vu

En Joan 14 va arribar un dimarts. Ho recordo perfectament perquè els dimarts eren els meus dies favorits; eren quan, en comptes de quedar-me al meu despatx entre papers o rebent visites, sortia a veure alguns pacients que no podien desplaçar-se fins a mi. Alguns eren a casa però la majoria s’estaven a l’hospital proper.

Aquell dimarts vaig entrar a l’hospital, com sempre, a quarts de nou del matí. No havia arribat a la recepció que la infermera encarregada va venir cap a mi amb excitació. Parlava amb rapidesa, una cosa a la qual no estic acostumada, perquè els meus pacients són més aviat callats. Ella seguia intentant explicar l’entrada del Joan 14 però jo no aconseguia seguir el fil. Una altra infermera, la de nit, que ja hauria d’haver marxat, va venir a trobar-nos i entre les dues vaig aconseguir entendre els esdeveniments de la nit anterior.

Al Joan 14 el van portar els Mossos. Quan a l’hospital hi arriba una persona desconeguda, li posen un nom comú –ja sigui Joan, Maria o Berenguer– i, normalment, el número del dia d’entrada. Era un dimarts i era catorze quan el Joan 14 va ser trobat en un bosc als afores d’una població veïna. El van trobar nu, brut, ferit i amb sang seca, i tan desorientat que semblava ben bé com si hagués aterrat al nostre planeta aquell mateix dia.

El Joan 14 era especial, molt especial. No puc evitar somriure i posar la mirada com si estigués contemplant una posta de sol, quan penso en ell. El Joan 14 era una d’aquelles persones que, per algun motiu, et captivaven. Per la tragèdia de la seva situació, potser, però també per la suavitat amb què va aconseguir que ens l’estiméssim.

Quan el Joan 14 va arribar, com deia, estava molt desorientat. Els agents van tenir força problemes per aconseguir fer-lo entrar al cotxe. El van tapar amb una manta, d’aquelles reflectants, i el van dur a l’hospital. No era la primera vegada que portaven un cas per l’estil al meu hospital, perquè era més proper que l’hospital mèdic de la ciutat. Li van fer les cures pertinents i el van examinar. Tenia ferides superficials però el que estava clar era que hi havia quelcom estrany que li impedia de comunicar-se.

Quan vaig entrar a l’habitació, el Joan 14 es tocava els dits del peu. Vaig quedar-me a la porta uns instants observant. El Joan 14 va aixecar la mirada i va somriure. Jo vaig somriure també, però al meu interior alguna cosa es va trencar. Li vaig dir “Hola” i ell va tornar a somriure. “Que m’entens?”, vaig preguntar-li, i ell va afirmar amb el cap. “Com et dius?”, vaig intentar i ell va fer el moviment de respondre però, a l’últim instant, parà, arrufà les celles i féu una cara entre dubte i confusió. “Que no ho saps?”. “Sí”, va dir, i aquesta va ser la seva primera paraula. “Però no me’n recordo”, va continuar.

El Joan 14 podia parlar. Jo vaig escriure-ho a la meva llibreta. “Què fas?”, em va preguntar. Jo li vaig respondre que escrivia. Em va agafar el llapis i la llibreta i va començar a escriure les mateixes paraules que havia fet jo, una i una altra vegada. El Joan 14 sabia escriure: així doncs, quin era el seu problema? Em va mirar i va fer una cara de sorprès, de content. “Jo també en sé!”, va dir amb la veu d’alegria que faria un nen quan obre un regal que ha estat esperant durant molt de temps.

El Joan 14 podia parlar amb normalitat, fins i tot en algunes llengües estrangeres, però el Joan 14 no ho recordava. Tot el que feia el Joan 14 era nou per a ell. Podíem parlar del desert i ell sabia que hi feia calor, però no recordava haver patit calor mai. Però al parlar-li de la pluja, va entendre que allò que havia sentit al bosc era pluja. El Joan 14 experimentava la vida per primera vegada, tot i conèixer el món en el qual vivia.

El Joan 14 patia el que anomenem jamais vu –en oposició al déjà vu–: no tenir record de quelcom que saps que has viscut.

El Joan 14, però, mai va recuperar la memòria. I quan el Joan 14 va saber el seu nom vertader, i que la seva única família viatjava en el cotxe amb el que van tenir un accident i en el que ell, miraculosament, va sobreviure, no va voler tornar a la seva antiga vida.

En Joan Bosch es va reinventar a sí mateix, potser evitant errors de joventut. El Joan ara viu en una masia amb la seva nova família. No agafa mai el cotxe i viu cada dia com si fos el primer.