Renovació

Tinc pressa, molta pressa. Tanta com el conill blanc al que perseguí l’Alicia. “I shall be too late”, deia mirant el rellotge que treia de la seva armilla. Sí, jo arribo tard, avui. Tard a una celebració molt important. Una festa a la que assisteixo per primera vegada però que, alhora, és com si la conegués de tota la vida.

Recorro la ciutat en aquests trens soterranis carregat amb les ampolles. Hi ha massa gent. Tots alhora ens adonem que hi ha unes obres “previstes” a les estacions on volem fer transbord. Ens mirem els uns als altres preguntant-nos si arribarem mai al nostre destí.
A la fi sóc a l’adreça que posa a la invitació. És la primera vegada que hi vaig i m’ha costat trobar-la. Truco al timbre i em rep un noi que em reconeix, potser, per descripcions o per fotos. Jo a ell no el conec i aquest serà un dels aspectes més sorprenents de la vetllada: a la casa tan sols hi ha dues persones a les que he vist amb anterioritat i, només una d’elles, és, el que podem dir, una amiga. Però no sóc pas l’excepció; no hi ha ningú que conegui tothom, de fet, pràcticament tots som desconeguts per a tots.
La casa és acollidora i vaig saludant gent de la que ja n’he sentit a parlar milers de vegades fins que arribo a la cuina, on és la meva amiga. Abraçades, feia temps que no ens vèiem. Posa el cava a la nevera, si us plau.
Dono voltes per la sala, pico una mica d’aquí i una mica d’allà. Parlo amb aquest i amb aquella i, tot d’una, m’adono que aquesta ha de ser una festa realment especial. Som a finals de novembre i celebrem Acció de Gràcies. Som més de vint però tan sols quatre són americans. Tots venim de diferents estils de vida, països i formacions però, sens dubte, formem un grup realment homogeni de persones amb inquietuds molt similars. L’edat, el sexe, la religió, la raça… no són pas importants aquesta nit. Això és tan evident com la pròpia celebració de la festa americana. Però, què és aquesta festa? Què és el que es celebra? Què és la festa, realment?
Tot ha canviat amb el pas del temps. I també les festes. Aquesta, en particular, està en el seu propi procés, que jo visc no solament com a espectador. Acció de Gràcies. Donem les gràcies. Una festa tradicionalment familiar. Una festa americana. Gall dindi rostit i salsa de mirtils. I res de tot això succeeix. No som als Estats Units sinó a Anglaterra; no mengem gall dindi ni tan sols carn. Ah, sí, la salsa sí, i què bona. És com un somni. Una salsa dolça feta d’un fruit estrany per a un mediterrani com jo. Una salsa que no havia tastat mai i que, d’altra banda, és com si la conegués de sempre. Una salsa que la televisió sembla haver fet tan famosa com el Warhol la sopa Campbell.
Després de l’extens àpat, ja més engrescats pels vins que hem portat entre tots, és hora de les converses. Moviment. Tothom parla amb tothom, no es creen grupets ni es margina ningú. Filosofia, religió, política… qualsevol tema és vàlid. Fem festa, trenquem la pinyata al jardí! La pinyata artística amb forma de l’animal desaparegut a la taula. El gat i el gos ens miren sorpresos. Hi ha molt moviment però sembla que s’hagin adaptat a aquesta homogeneïtat.
Fa fresca i tornem ràpid a dins. Jo he portat la meva pròpia versió del que significa l’arribada a Amèrica: intento fer un rom cremat però no surt bé. Potser les latituds no són les adequades. Però, quines són les adequades? No som a milers de quilòmetres del país que va veure néixer aquesta festa? No hem reinventat una tradició? No farem d’aquest dia una nova data assenyalada? No encerclarem a partir d’ara aquest dia en el nostre calendari, tots nosaltres, nascuts a Europa i Àfrica?
Repasso els discos que tenen el matrimoni al que pertany la casa i, de cop, em trobo l’Homogenic de Björk i sembla ben bé tot un senyal del què és aquesta nit. Premo el play i m’assec al sofà. Sóc en un cantó. Veig la gent com es mou. Veig com parla. Veig com riu i com balla al ritme de la música. El gat va d’una falda a l’altra com si busqués una mica de cadascú. Estic en silenci però em sento en una conversa. La casa, el menjar, el so, els animals. Els companys i companyes de festa. Tot em parla. Perquè tot és festa.

[Llegeix la resta de la revista]

Westenders

Com cada dia, arribo a casa a dos quarts de sis del vespre. Tan sols he entreobert la porta i una olor intensa de menjar picant ja envaeix totes les cavitats del meu sistema respiratori. Al fons es sent música en una llengua que, un temps enrera, no hauria sabut reconèixer. A la tauleta del petit rebedor hi ha un munt de cartes; una a una, les vaig passant tot llegint els noms impronunciables de gent que no conec, o que sols són protagonistes d’anècdotes que no vaig viure. Dic hola en veu alta, ben fort, però ningú no em respon. A la sala, el televisor està engegat però ningú no se’l mira: emeten nous capítols d’una sèrie que vaig veure començar; els subtítols per a sords estan posats. Ressegueixo les línies uns segons però em cansa l’argument amb personatges totalment desconeguts. Decideixo deixar-la com està i em dirigeixo a la cuina. Allí em trobo en Raj cuinant un plat que, amb voluntat, vaig tastar temps enrere entre glops d’aigua i engrunes de pa: el picant no m’agrada però ell no entén la paraula suau. A la taula, una noia de pell molt blanca, amb una creu brillant penjant del coll, remena una infusió de té. Em pregunto què en pensarien els pares de l’una i l’altre si això anés per llarg. No sé qui és però aquesta escena, que ja havia vist abans, em fa pensar que és la nova amiga d’en Raj. El seu nom és Leslie, em diu i, la veritat, em sorprèn que sigui anglesa. Quatre frases i faig mutis escales amunt mentre obro una carta d’algú amb qui, un altre temps, vaig compartir grans moments. Al passadís, davant la porta musical, ensopego amb una sabata. Deixo anar un renec però a ningú no sembla molestar-li. En deixo anar un altre referint-me al volum de la música però tampoc rebo resposta. Amb un cop de porta ja sóc a la meva habitació. Sabates fora. I la jaqueta també. Em tiro al meu llit cansat i preguntant-me si sóc feliç. Miro per la finestra i veig com passa un avió. D’on vindrà? Em quedo pensant. En passa un altre, i un altre, i un altre més. Què vindrà a fer tota aquesta gent? Agafo el comandament de la minicadena i l’engego: aquesta vegada la llengua en la que canta la coneixem tots però la seva nacionalitat no concorda. Al cap d’unes quantes cançons, que taral·lejo alhora que desendreço el meu cau, m’entra gana i torno a la cuina. A la taula de fusta ara hi ha més gent. En Raj m’ofereix del seu menjar indi compartit però, pensant en el meu estómac, he de dir-li que no. Mentre xerrem de vanitats de la vida quotidiana, em faig una amanida. La Sula també hi és, ja no sona la seva música escandinava, i també hi és en Pierre, el seu xicot. Ells mengen petits àpats precuinats acompanyats del biryiani de peix del Raj. Per la porta apareixen en John i la Wanda. Decideixo obrir el Priorat que vaig portar la darrera vegada. Seguim parlant durant hores. Parlem de política, de música, d’històries. D’història. Però, sobretot, parlem de les nostres terres. De la història de les nostres terres, de com veiem els nostres països, de com veiem el passat dels nostres països: al cap i a la fi, podríem recrear la segona guerra mundial en aquella cuina. Vull fumar, però sóc l’únic de la casa que fuma: obro la porta del jardí i, des del llindar, amb una cigarreta en una mà i la copa de vi a l’altra, segueixo discutint. Escolto una rèplica un pel llarga, me’ls miro, els observo. Un estrèpit em distrau. Miro el cel estrellat i un avió passa per sobre del meu cap. Però aquesta vegada sí entenc què és el que vénen buscant en aquesta ciutat. Torno a dins. Tot d’una, els meus companys de casa, es queden mirant-me, callats. Estic somrient i ells saben per què.

Fotografia per LG

Aquest article no va ser mai publicat.
[Llegeix la resta de la revista]

Markets

Una de les atraccions més emblemàtiques de London, sens dubte, són els mercats. Tots hem sentit a parlar d’algun d’ells en alguna ocasió. No podem oblidar com Audrey Hepburn passejava pel, en un temps passat, mercat de flors de Covent Garden; ara mercat d’artesania amb un toc chic.

N’hi ha de tots tipus i colors. Com a Camden, que el que no li falta, de fet, és el color. Agafant la Northern Line de metro direcció nord, ja ens adonarem que la meitat del vagó es pensa abaixar a la nostra parada –hem de tenir molt de compte amb el que diem, doncs el català sembla ser parlat en àmbits no tan reduïts. Arribem a Camden, que sembla una petita ciutat amb botigues que ho venen tot. Al carrer sembla que ens haguem aturat als ’80, doncs els punquis, mods i hippies són per tot arreu, amb les corresponents botigues de botes, tatuatges i discos de vinil. Si ens endinsem en algunes de les petites botigues, ens semblarà entrar a Wonderland, com Alícia, que tot d’una apareixen passadissos plens de parades amb menjars, olors i colors totalment desconeguts. Al sortir, seguirem carrer avall fins Candem Lock, on ens hi podem passar el dia. Per dinar podrem picar una mica de tot, jo recomanaria les creps d’una petita parada de fusta –un de xampis com a segon, i un de canyella i llimona de postres. Segur que et preguntaran si vols garlic i pepper –digues que yes. El més sorprenent, la roba de segona: no tens vestit de faralaes?, no pateixis, aquí el trobaràs; jaquetes de pell a 20 lliures i texans a cinc. Tot net i en bon estat. Recorda’t de regatejar.
Camden és un dels més coneguts però, estareu d’acord amb mi, que Portobello n’és més. Jo crec que el Council de Notting Hill (Kensington & Chelsea) va pagar la pel·lícula del mateix nom per poder fer propaganda. Tenint els Encants a Barcelona, no paga la pena. La zona, per suposat, sí, però no fa falta que hi aneu el cap de setmana. Un passeig després de dinar i la migdiada a Holland Park.
Però no tots els mercats són tan extravagants o cridaners. També n’hi ha de molts que s’assemblen al mercat dels dimarts a La Torre, on la gent va a fer les compres de la casa. Com el de East Street a Elephant & Castle, zona re-parlada entre espanyols per una llegenda falsa relacionada amb una infanta Castellana. El seu encant resideix en la gent i, si mirem més enllà de l’aparença deixada de les parades, podrem veure tot una història i una tradició. Per a mi, la seva màgia, està en la darrera parada del carrer, que sempre està overbooking. El seu encarregat és un home amb un encant especial. Potser per la seva energia o potser per la seva manera de parlar. Pareu orella, perquè el seu accent londinenc costa d’enganxar. La seva política és ben clara: com més barat, millor. Comença dient que a Dixons està a £35.99 i després diu “I am going to give it to you for £20” (us ho deixo en £20), silenci, “Forget about £20, I’ll give it to you for £5” (oblideu-vos de £20, us ho deixo per £5). Però el més sorprenent no és la baixada de £30.99, sinó que és un reproductor de DVDs, que si en veus dos ja l’has amortitzat. O sinó es tracta d’una planxa, un arrissador, un karaoke portàtil o un walkman per una lliura. Compte no prendre mal amb les coses que tira de regal, escena més adient a una cavalcada de reis mags, però amb el mateix allau de gent –de com a mínim 40 anys! Però el millor és la seva trademark, marca personal: acompanya la seva cridòria repetint una i una altra vegada “Ia, ia, ia.”, que si no hi penses, no t’adones que el que vol dir es here, aquí: aquí et compraràs set aparells i no et gastaràs més de 40 lliures.
Però el mercat que em té robat el cor es el d’Old Spitalfields, a Liverpool Street. Aquí tot sembla tenir un ordre més que notable, després del que hem vist abans. És el mercat més londinenc de tots. Malauradament, està sent rehabilitat i ampliat, en contra de la voluntat de molta gent. Però, esperem, no perdrà el seu encant. Aquí trobaràs allò que buscaves, no simples souvenirs, regals amb significat. I gustos i olors i colors que ens fan entendre, una mica més, el que és viure a l’est de London, com a la famosa sèrie EastEnders (Gent del barri) que continua viva a la televisió britànica.
En sortir d’Spitalfields per Brushfield Street, ens toparem amb Market Coffee House, un petit bar que sempre està ple, on podrem descansar alhora que prenem un Cream Tea, té amb scones, pastes típiques angleses que són una meravella. Al cap i a la fi, tot es veu millor prenent un té.

Foto per LG

Le fromage

L’havanera diu que l’avi se’n va anar a Cuba a bord del Català; jo vaig venir a London a bord d’easyJet, tot perdent, en aterrar, un dels costums més bonics de la nostra cultura: el menjar. I és que sembla mentida com n’és d’important el que ens omple la panxa dia a dia quan ets lluny de casa. La mala notícia és que no te n’adones d’això fins que no has passat uns dies i ja et mors per menjar quelcom que coneguis.

Menjar és una de les coses que sempre m’ha agradat fer, però no em refereixo a menjar a McDonalds i afartar-se de french fries i Big Macs cent per cent colesterol, zero per cent tradició. Em refereixo a anar al restaurant amb amics o amigues i, tot prenent un bon vi, tastar gustosos plats d’orígens diversos.
A casa sóc l’únic que no sap cuinar. Bé, ara que visc “sol”, n’he après una mica, però no com la família. Totes elles saben fer meravelles amb pocs ingredients. A més, una germana és xef, garantint sempre exòtiques noves combinacions de gustos desconeguts.
El vi és important, també, però no ho és tot. Abans de venir, no n’havia begut gaire, convençut de que no m’agradava. Ara el tasto i l’escullo de la llista de vins. A més, no havia saborejat gaire vi estranger (de fora d’España). En aquest país (quasi) tots els vins en són i és sorprenent com llocs que no t’haguessis imaginat et poden acontentar de valent. South Africa és el meu exemple. Mai m’havia pensat que els vins de Graham Beck em podien delectar; però no tan sols a mi, perquè l’he begut i vist a cartes arreu d’Europa. Jo diria que aquí tenen més tradició de veure vi que no pas nosaltres; però no a casa, sinó al restaurant i al pub. Beure vi, i escollir-lo, en una discoteca és habitual. A vegades, però, et tocarà emprar gots de plàstic.
Una altra de les novetats que he descobert aquí ha estat els còctels, i m’he enamorat del Kir Royale, tan senzill com Champagne amb Crème de Cassis.
Triar el restaurant no és tan fàcil. Com a tot arreu pots trobar molts de grecs, xinesos o vegetarians, però també malais, celtes, espanyols o lituans.
Suposso que el fet que el menjar anglés es constitueixi de Fish and Chips i patates al forn, ha fet que el habitants d’aquesta ciutat estiguin encantats a dinar a fora i en cuina també de fora.
El problema que veig és que escollir un restaurant tranquil i bo no és tan fàcil, doncs al contrari que a París o Barcelona, on trobes restaurants fantàstics en carrerons desconeguts, aquí solen estar per zones i tots arrenglerats en el un carrer.
Una de les excepcions, però, és Giovanni’s, un restaurant italià que no hauríem pas trobat si no fóssim tant xafarders i no ens haguéssim aturat per mirar a través d’una finestra. És important, també, donar segones oportunitats i anar als restaurants als que vas dir no, de moment en un principi. D’aquesta manera vaig descobrir Farmhouse Table on l’ànec es desfà i la sopa de llenties és del color de la pastanaga.
Si el que t’agrada és color, camina per Angel i descobriràs una allau de nous paladars, com el Masala Zone, un restaurant de nova i tradicional cuina índia que complau fins i tot a aquells als qui el picant els fa plorar.
De tant en tant, però, és bo recuperar les tradicions i demanar els plats en el teu idioma. Per celebrar el meu aniversari, vam anar a Mar i Terra, on vaig poder ensenyar allò que m’ha fet créixer als meus amics londinencs. Una bona descoberta, va ser, i les boles de formatge de cabra i mel van aigualir-nos de dolçor.
En aquestes nits d’estiu, el que més m’agrada és una conversa compartint una taula de formatges. Al Grape Street trobaràs una nit llarga de calma i vi. La versiò contrària és Gordon’s Wine Bar, a Embankment. Endinsa-t’hi i baralla’t per una taula, que desprès et barallaràs amb tu per decidir quins formatges i quin vi escollir, doncs la llista és interminable. El lloc és meravellós: les parets plenes d’objectes i quadres antics i l’article complet de la boda de la reina Elisabeth. Tot fusta i ple de gent, a dins fa calor i a fora tens el Thames.
Amb formatge vaig gaudir de valent l’altre dia quan la meva amiga americana em va convidar a la seva casa a Fulham. Ella va comprar le fromage a la parada francesa al mercat del dissabte, jo vaig comprar un Valpolicella a OddBins, i ho vam gaudir al seu patio, amb música de Getz i Björk, tot contant els avions que passen sota l’astre Sol d’aquest estiu de fresca.

Imatge: Lunch in Fleet Street, Keystone.
Extreta de The Spirit of London, Paul Cohen-Portheim, 1950.