La pàgina en blanc

Avui he sortit d’hora de la feina. Era l’aniversari d’un company i l’encarregada ha portat pastetes que hem menjat, amb una mica de té i fent xerinola, després de fer la reunió setmanal. Com que demà és festa, en acabat, l’encarregada ens ha dit que marxéssim.

Jo havia quedat amb l’Amber després de la feina però, ara, tinc una estona ben llarga fins l’hora acordada. Així doncs, en comptes de girar cap a la dreta, en direcció a l’estació de metro, giro cap a l’esquerra en direcció a Hyde Park i m’endinso al meravellós jardí. Camino tranquil·lament, no tinc pressa, i vaig observant cada racó. Miro la gent, miro els arbres, miro els bancs gravats de recordatoris d’Aquí passà els darrers anys la meva estimada, o Aquí ens vam conèixer.
Com aquest matí m’he acabat el llibre en el camí al treball, abans de sortir de l’oficina, he mirat el catàleg de BookCrossing per veure si dins la meva ruta hi ha algun llibre interessant per recollir i, de passada, alliberar el meu. Casualment n’hi havia un al Rose Garden del parc, molt a prop de Wellington Arch. És la biografia de Zamenhof, que fa temps que volia llegir però que tan sols trobava en esperanto.
Content amb la troballa i amb haver posat en llibertat el meu llibre, segueixo el camí. El meu proper destí serà el riu però, en comptes de passar cap a Green Park, prefereixo baixar un parell de carrers en direcció a Chelsea, per poder passejar per King’s Road. En aquella zona hi ha moltes botigues pijes, de roba molt cara, però també hi ha força botigues de segona mà. Aquí, aquestes botigues, solen ser de fundacions i organitzacions no governamentals. En tinc de favorites i em dirigeixo cap a elles. M’agrada remenar però avui no tinc temps per mirar-me roba. Però és que no solament hi ha roba, també hi ha objectes, música i llibres. Remeno àlbums i senzills i en trobo un parell que em criden l’atenció. També miro els llibres i n’agafo dos que són clàssics: Woolf i Wilde, que no sols tenien la ve doble en comú.
Sense adonar-me’n ja sóc al riu i camino per la seva vora fins que arribo a Westminster. Allí creuo una vegada més per passejar per la riba sud. Però el passeig no dura gaire ja que em paro al National Film Theatre. Allí agafo una propaganda per saber quines pel·lícules vull venir a veure, i un cafè que bec mentre remeno mapes i llibres al mercat de llibres usats de davant el cinema. Miro i remiro. N’hi ha tants que no sé per on començar. N’agafo un amb una coberta massa interessant com per deixar-lo passar. De ben segur que en trobaria un munt que m’agradarien però surto corrents quan m’adono de l’hora que és. Sort que sóc tot just sota el pont de Waterloo i, en un moment, ja sóc a Charing Cross Road.
Allí, esquivo llibreters carregats d’antiguitats i joves treballadors amb caixes que fan olor a tinta nova, fins que arribo a Foyles, la meva llibreria favorita. Trec la llengua i ralenteixo per no cridar l’atenció quan sóc dins la botiga. Tranquil·lament, busco la secció d’història on he quedat amb l’Amber. A l’arribar hi veig que ella encara no hi és. Em trec la jaqueta i m’assec al terra. Amb l’índex, passo per sobre dels títols fins que en trobo un que em sembla prou interessant. L’agafo i llegeixo la contraportada. L’Amber arriba i s’asseu al meu costat. Agafo el llibre que he comprat al costat del riu i li dono. Sorpresa, mira la coberta durant uns instants. El significat sobrepassa les paraules. Els llibres s’obren i les lletres cauen deixant les pàgines en blanc. Un immens somriure il·lumina el seu rostre. Jo també somric.
Observem els llibres que ens envolten i, mentre parlem sobre la història dels nostres països, també parlem de la nostra pròpia. La setmana que ve anirem a la British Library, la biblioteca per excel·lència. Tinc moltes ganes de veure l’exposició que ens hi porta i totes aquelles parets plenes de llibres.
Després de sopar ja torno cap a casa. Aquesta vegada tinc un camí molt llarg i agafo el metro. S’obren les portes, entro i m’assec. Miro la gent i observo els llibres que llegeixen. El Harry Potter és el que surt guanyant. Trec la meva troballa i començo a llegir la fascinant història del doctor Esperanto. Pàgina rere pàgina, vaig gaudint la vida i aprenent d’ella mateixa.

[Llegeix la resta de la revista]

Markets

Una de les atraccions més emblemàtiques de London, sens dubte, són els mercats. Tots hem sentit a parlar d’algun d’ells en alguna ocasió. No podem oblidar com Audrey Hepburn passejava pel, en un temps passat, mercat de flors de Covent Garden; ara mercat d’artesania amb un toc chic.

N’hi ha de tots tipus i colors. Com a Camden, que el que no li falta, de fet, és el color. Agafant la Northern Line de metro direcció nord, ja ens adonarem que la meitat del vagó es pensa abaixar a la nostra parada –hem de tenir molt de compte amb el que diem, doncs el català sembla ser parlat en àmbits no tan reduïts. Arribem a Camden, que sembla una petita ciutat amb botigues que ho venen tot. Al carrer sembla que ens haguem aturat als ’80, doncs els punquis, mods i hippies són per tot arreu, amb les corresponents botigues de botes, tatuatges i discos de vinil. Si ens endinsem en algunes de les petites botigues, ens semblarà entrar a Wonderland, com Alícia, que tot d’una apareixen passadissos plens de parades amb menjars, olors i colors totalment desconeguts. Al sortir, seguirem carrer avall fins Candem Lock, on ens hi podem passar el dia. Per dinar podrem picar una mica de tot, jo recomanaria les creps d’una petita parada de fusta –un de xampis com a segon, i un de canyella i llimona de postres. Segur que et preguntaran si vols garlic i pepper –digues que yes. El més sorprenent, la roba de segona: no tens vestit de faralaes?, no pateixis, aquí el trobaràs; jaquetes de pell a 20 lliures i texans a cinc. Tot net i en bon estat. Recorda’t de regatejar.
Camden és un dels més coneguts però, estareu d’acord amb mi, que Portobello n’és més. Jo crec que el Council de Notting Hill (Kensington & Chelsea) va pagar la pel·lícula del mateix nom per poder fer propaganda. Tenint els Encants a Barcelona, no paga la pena. La zona, per suposat, sí, però no fa falta que hi aneu el cap de setmana. Un passeig després de dinar i la migdiada a Holland Park.
Però no tots els mercats són tan extravagants o cridaners. També n’hi ha de molts que s’assemblen al mercat dels dimarts a La Torre, on la gent va a fer les compres de la casa. Com el de East Street a Elephant & Castle, zona re-parlada entre espanyols per una llegenda falsa relacionada amb una infanta Castellana. El seu encant resideix en la gent i, si mirem més enllà de l’aparença deixada de les parades, podrem veure tot una història i una tradició. Per a mi, la seva màgia, està en la darrera parada del carrer, que sempre està overbooking. El seu encarregat és un home amb un encant especial. Potser per la seva energia o potser per la seva manera de parlar. Pareu orella, perquè el seu accent londinenc costa d’enganxar. La seva política és ben clara: com més barat, millor. Comença dient que a Dixons està a £35.99 i després diu “I am going to give it to you for £20” (us ho deixo en £20), silenci, “Forget about £20, I’ll give it to you for £5” (oblideu-vos de £20, us ho deixo per £5). Però el més sorprenent no és la baixada de £30.99, sinó que és un reproductor de DVDs, que si en veus dos ja l’has amortitzat. O sinó es tracta d’una planxa, un arrissador, un karaoke portàtil o un walkman per una lliura. Compte no prendre mal amb les coses que tira de regal, escena més adient a una cavalcada de reis mags, però amb el mateix allau de gent –de com a mínim 40 anys! Però el millor és la seva trademark, marca personal: acompanya la seva cridòria repetint una i una altra vegada “Ia, ia, ia.”, que si no hi penses, no t’adones que el que vol dir es here, aquí: aquí et compraràs set aparells i no et gastaràs més de 40 lliures.
Però el mercat que em té robat el cor es el d’Old Spitalfields, a Liverpool Street. Aquí tot sembla tenir un ordre més que notable, després del que hem vist abans. És el mercat més londinenc de tots. Malauradament, està sent rehabilitat i ampliat, en contra de la voluntat de molta gent. Però, esperem, no perdrà el seu encant. Aquí trobaràs allò que buscaves, no simples souvenirs, regals amb significat. I gustos i olors i colors que ens fan entendre, una mica més, el que és viure a l’est de London, com a la famosa sèrie EastEnders (Gent del barri) que continua viva a la televisió britànica.
En sortir d’Spitalfields per Brushfield Street, ens toparem amb Market Coffee House, un petit bar que sempre està ple, on podrem descansar alhora que prenem un Cream Tea, té amb scones, pastes típiques angleses que són una meravella. Al cap i a la fi, tot es veu millor prenent un té.

Foto per LG