L’umami (segona part)

Allà estava jo: ja feia mitja hora que acabava de tastar la cosa més saborosa que mai havia menjat i el meu cor encara bategava a cent per hora. Em sentia fora de mi, una força externa em mantenia assegut en aquella cadira. Jo m’hauria deixat caure, m’hauria deixat endur per un corrent marí, m’hauria deixat emportar pel vent.

Quan la cambrera va tornar a passar pel meu costat vaig demanar-li pel xef. “Acaba de marxar”, em va dir com si jo ja ho sabés. “Però jo vull donar-li la meva opinió sobre el que he tastat…”, li vaig dir tremolant sense saber per què. “Ell ja la sap”, digué somrient.

Demano el compte i marxo.

L’endemà em vaig passar el matí a la feina buscant excuses per a mirar per la finestra. Què era aquella sensació? Com havia aconseguit, amb un mos tan petit, que el meu cos experimentés aquells canvis? Quin encanteri alquímic havia trobat en llibres d’antic? La meva ment divagava fins als racons més absurds del coneixement.

El sabor d’aquella menja va venir a mi com una al·lucinació i un rampell em va empènyer al laboratori. Vaig estar treballant durant hores buscant un perfum comparable al tast de la nit anterior. La reminiscència d’aquell gust era tan intensa que podria haver-la tingut a sobre de la taula, disseccionar-la i extreure’n els fluids.

Els últims raig de sol, no sabria dir de quin dia, queien quan vaig aconseguir un perfum que aconseguiria els mateixos efectes. El vaig posar en un petit flascó de vidre opac dins una caixa protectora i el vaig enviar al restaurant. A la xarxa havia trobat informació sobre aquell misteriós xef que havia vist d’esquitllèbit: “La jove promesa de la gastronomia revoluciona el restaurant amb la combinació de gustos i aromes exòtics”, deia l’article.

Tres dies després, la recepcionista del laboratori em va trucar: hi havia una cambrera que em volia veure. Vaig baixar les escales corrents i, recuperant l’alè, vaig saludar la mateixa noia que m’havia portat aquella delícia. Ella va somriure i va aixecar la tapa de metall lluent deixant a la vista un plat gran i blau on hi havia un altre regal gastronòmic. Aquest cop, un dolç tou i humit. El vaig mossegar i els gustos es succeíren l’un a l’altre: a la punta de la meva llengua, el dolç del sucre; al final, intensa xocolata amarga. La resta de gustos i olors es barregaven i encomanaven. En acabar, solament quedà una flaire a gingebre i canyella que volava al meu voltant i m’acompanyaria durant hores.

Els meus ulls es van obrir i quasi vaig poder sentir com es dilataven. La cambrera va somriure encara amb el plat cap a mi. A sota d’on havia estat el dolç, un sobre petit. Tremolant el vaig obrir. Una lletra rodona i petita em demanava amb educació si aniria al restaurant a tastar la resta de noves creacions.

***

Diuen els que saben d’aquestes coses que la llengua sols distingeix un nombre molt reduït de gustos: el dolç, el salat, l’amarg, l’àcid i el darrer trobat, l’umami, o saborós. Diuen que la resta es crea a través de la combinació d’aquests gustos primaris. Afegeixen que l’olfacte complementa tant el gust que es menja primer pel nas. Això explica que el mango tingui gust de gerani, tot i que jo no he tastat mai un gerani.

Fa molt de temps d’aquella nit que em van plantar en un restaurant i encara sóc aquí esperant. Com cada vespre, mentre acaba la seva feina, jo provo les noves creacions. L’endemà jo creo perfums que les recorden. És un viatge d’anada i tornada, sempre hi ha nous camins per on caminar.

Encara recordo la nostra primera cita, com vam jugar a analitzar el món a través dels sentits. La sinestèsia ens va unir i ara compartim matins d’olor de taronja amb el gust umami de petons-del-dia-següent.

El missatge

L’Ariadna s’ha llevat d’hora avui. És un dels primers dies de tardor i s’agraeix la frescor que entra per la finestra mentre esmorza. Aquest any hi ha hagut una onada de calor just a finals d’estiu que ha colpejat amb força. Les darreres nits, l’Ariadna, no ha pogut dormir; donava voltes al llit, s’aixecava, fins i tot ha intentat dormir al balcó, però sense èxit. Finalment, ahir, potser per la lleugera baixada de temperatura o pel cansament arrossegat, va quedar fulminada al sofà.

Mentre es dutxa, l’Ariadna, pensa en tot allò que ha de fer avui. Abans d’anar a la feina passarà per la botiga de tes, doncs és dimecres i no obren a la tarda. Quan surti de la feina anirà al gimnàs, a buscar uns pantalons que s’ha fet arreglar, i al celler: sopa amb uns amics aquesta nit i vol portar una ampolleta de Priorat. Si té temps, intentarà passar pel supermercat per agafar quatre coses; el dissabte ja anirà a la verduleria i a la peixateria. “Hi ha alguna cosa més”, pensa l’Ariadna, però no aconsegueix recordar-ho.
La rentadora acaba i, amb rapidesa doncs ja hauria d’haver sortit de casa, l’estén i ho deixa tot al seu lloc. A l’Ariadna no li agrada arribar a casa i trobar-se coses pel mig. Dins seu, l’Ariadna segueix sentint-se una hippie, però els anys han passat i, encara que podria tornar a una vida menys rutinària, ara que torna a viure sola, prefereix fer la declaració de la renda mentre canta a Janis Joplin.
Amb el seu vestidet d’oficinista, i les seves vambes per caminar per la ciutat, l’Ariadna baixa les escales pensant en la ruta que ha de fer: el carrer de Llívia està aixecat per obres i ha de donar la volta per un altre lloc. A l’entrada de l’edifici es troba la veïna. Abans d’obrir la porta es posa l’iPod i sent com acaba la cançó just al punt on va apagar l’aparell ahir a l’arribar a casa.
Obre la porta de vidre l’Ariadna i el sol envaeix el seu cabell, el seu rostre i tot el seu cos. Entre cançó i cançó, sent el tancar de la porta. Una nova melodia comença i la reconeix de seguida; és d’un disc que li va comprar la seva filla fa un parell d’aniversaris i que li havia portat d’un dels seus viatges. Fa ja unes setmanes que no parlen per telèfon. Ara és al Vietnam i no hi ha gaires possibilitats de comunicar-se, però el telèfon no és el mode en el que ambdues s’acostumen a comunicar.
Quan la veu de la cantant comença a sonar, l’Ariadna sent com el cor se li para durant uns segons. “Jo també t’estimo, filla”, diu en un xiuxiueig mirant el cel, i sap que, allà on sigui, ella també rebrà el seu missatge.