Papers coneguts

“A què has vingut a Londres?” em pregunten, i no sé què respondre. Hi ha moltes raons. Explico la meva residència a la ciutat en el passat. Explico la meva tornada desitjada. Explico els daltabaix que he viscut per arribar-hi, la por a l’avió, el temps esperant, el diner reunit i els preparatius escolars. “A quina universitat estudies?” em pregunten sempre tot seguit. Estudio en una universitat espanyola, a distància i tinc la sort de poder fer els exàmens aquí. Això m’ha facilitat les coses. Haver començat una carrera a Londres, haver-la deixat a mitges, haver tornat a començar de zero, m’ha fet ser previsor i escollir-ne una que em permetés anar i venir si volia (no a tot arreu, però sí a unes quantes ciutats somniades).

Comença el curs i tot són aparadors plens de llibretes noves i estoigs amb el ratolí cuiner. Entro en una botiga i m’ho enduria tot. Papers de colors, punts de llibre adhesius, cartolines, llapis, gomes, sobres. Els meus ulls fan pampallugues però, en un atac de maduresa, compro l’imprescindible, allò per què he vingut a buscar; al cap i a la fi, estudiar a distància redueix la quantitat de material que necessito. Per als exàmens ja em compraré nous bolígrafs per a assegurar-me que no me’n faltin.
Sóc a Portobello i en acabat de les compres tinc dues parades més. La primera és la meva universitat, un recinte amb nom de fruiter on semblo haver entrat en una altra dimensió. Camino per passadissos de jardí tardorenc, per portes petites com si seguís, un cop més, el conill d’Alícia. Tot d’una sóc en un pati d’escola envoltat de nens de no més d’onze anys. Accents, accents de tot arreu, accents castellans, gallecs, valencians, andalusos. Paraules barrejades, xifres en castellà, monedes en anglès. Jocs que desconec amb noms que aquí semblen estrangers. Una mestra se m’acosta: “Te puedo ayudar?” i m’informa d’on és la meva universitat: al costat de la guarderia. Per la finestra nens petits jugant, presumiblement, també en castellà.
Surto al cap d’una estona amb els papers en regla i de cop m’adono que al meu voltant, a mesura que m’allunyo d’aquells murs, la gent deixa de parlar en la meva llengua. No sé on sóc, per uns instants, doncs sembla que encara no hagi arribat.
Molt a prop està l’escola on treballa el Kurt, el jove director d’un col·legi privat. A l’entrar m’adono que tot és molt diferent. L’estructura endreçada i cronometrada de les institucions britàniques; el desordre inequívoc d’un ambient estrany. Nens i nenes tots iguals amb la mateixa americana, però no és per ser privada, és un comú en aquest país. Penso en els avantatges i els enumero al meu cap. A la fi ens trobem i m’ensenya les instal·lacions, totalment diferents al meu estimat Antoni Roig. El timbre sona i els alumnes surten en una embranzida ordenada pels amples passadissos. Alguns es paren i parlen amb el meu amic. Un nen i una nena intercanvien paraules en català. El Kurt m’explica que estudien un any a Catalunya i un altre a Londres. Em sorprenc i els llanço un adéu tímid al que responen amb somriures i rialles.
Recollim uns papers i sortim. Hem quedat amb la seva esposa per a fer un cafè abans que ella vagi a classe. Encara que ja té alguns títols, segueix endavant en el seu aprenentatge en aquest nou país.
Un ràpid trajecte en cotxe, una parada per passar a buscar la Jo –abraçades per un encontre després de tants mesos– i ja som en una zona que conec bé: cap allà, el YWCA on vaig conèixer l’Amber tot estudiant polonès, per aquí, el jardí on berenava abans d’entrar al Birkbeck College, divisem Tavistock Square, d’on m’agradaria no tenir memòries tan tristes, i ja som al voltant del UCL, on voldria passar les tardes.
La Jo m’explica les novetats, m’explica les tafaneries dels amics comuns, m’explica en què consisteix el seu curs i, inevitablement, arribem al tema més dur per a ella. Després de tants anys vivint i treballant legalment en aquest país, ara que aconsegueix el seu passaport, per un tecnicisme de dos dies està a punt de no poder seguir amb el seu curs. Amb els ulls brillants em parla de la injustícia burocràtica i la ràbia se’m contagia.
A través de la finestra veiem com els joves se’n van en direcció a les estacions i gent no tan jove camina amb motxilles en la mateixa direcció on la Jo ja corre. Penso en si aquesta imatge durarà gaire abans que li neguin la plaça finalment. Penso en com n’és d’essencial tenir un aprenentatge i en la dificultat que els títols posen. “Què val més, el coneixement o el paper?”, li pregunto al Kurt. Em mira mig trist i somriu.

El vermell i el groc

L’estiu ho crema tot. Fins i tot aquí on la pluja cau durant mesos i sembla com si la humitat ho hagués impregnat tot fins a l’ànima. L’essència dels elements, l’esperit dels objectes. També de les persones. La gent passeja com mullada i impregnada d’aquesta grisor d’hivern. De cop arriba el sol i la gent s’afanya a sortir al carrer amb les samarretes curtes i les sandàlies brasileres. Jo, acostumat a un sol més càlid, encara porto la meva cardigan com si fos la nova Mrs de Winter veient Mrs Danvers dins la cornuallenca casa en flames. Flames que ho envolten tot, que s’enduen un futur incert, un passat obscur, un present prou clar.

Pensant en aquesta pel·lícula, sóc transportat pel moviment de les flames, hipnotitzat per la seva dansa, a una imatge més antiga encara, que no he vist mai, sinó en gravats i pintures. Una imatge tan tràgica i tan dolguda que fins i tot jo la sento acompanyada de patiment. M’imagino com seria la vista d’aquells primers dies de setembre de fa més de tres segles, des d’aquest parc on la gent juga a pilota i pren banys solars. Darrera meu el que ara és la Tate Modern; davant, un immens foc. El més gran de la història de la ciutat, en què es va perdre la catedral de Saint Paul i tants altres edificis que caracteritzaven la silueta de la metròpoli. Avui tenim una altra catedral, si és possible més bonica, però la memòria existeix, i juga amb nosaltres de maneres insospitades; tant, que em sembla com si hagués estat allí aquell 1666. La sort va fer que no s’haguessin de lamentar gaires morts; fins i tot van dir “figures singulars”. Però, jo em pregunto, no n’és prou una? El foc és puresa, és clar, però aquell foc no va purificar res. Aquell foc ens deixa –perquè ho fa encara avui– una sensació amargant que fa que quasi sentim la picor del fum al nostre coll.
Mentre espero l’Amber fent la fotosíntesi en aquest jardí, observo com es mou la gent d’una manera totalment diferent a com ho feia la darrera vegada que vaig venir a visitar el museu. Aleshores semblaven trets d’un còmic obscur, americà diria. Un Sin City anglès on la pluja no cessa de caure, la població camina lentament com en una dansa en codi, on tot és del color gris de l’asfalt mullat. Ara tot és ple de colors, de moviments suaus i tranquils. No hi ha paraigües ni robes amples i fosques. Samarretes curtes i tirants. Alguns nois juguen ja sense part de dalt, potser per distingir-se dels seus contrincants, potser per atraure mirades, potser, tan sols, per suportar aquesta calor. Però jo no m’he tret encara la meva jaqueta.
Passejant per la vora del riu amb l’Amber, miro el Parlament i el meu cervell em retorna imatges i paraules pintades de vermell i groc, del color del foc que encara enlluerna la meva ment des de l’altra banda del riu, del que escapo per sort quan som a la Torre de Londres. D’aquest foc que segueix present en la nostra intel·ligència col·lectiva i també, d’una manera física, en aquest monument a Monument, la columna en memòria d’aquesta tragèdia.
Al arribar al nostre destí, el Big Ben em torna a la memòria i em fa explicar-li històries de Carnestoltes, dels Dimecres de Cendra i de com el rei Carnaval crema mentre endrapem sardines que no hem enterrat. Tot pel record del novembre passat quan, aquí a Clapham Common, on hem vingut a menjar les millors pizzes de la ciutat, vam celebrar Bonfire Night, nit de focs d’artifici en honor de Guy Fawkes, que fracassà en el seu intent d’explotar el Parlament de Westminster. El moviment, la gent, aquesta plaça. Tot em recorda aquella nit màgica en la que el cel obscur de tardor es va omplir, per uns minuts, dels colors que veig en els ulls de la gent aquesta tarda d’estiu.
Miro l’Amber un instant i als seus ulls també veig aquest color tan intens i carregat de significat. Per la seva ment passa la mateixa imatge. El color vermell i groc ara es barreja amb el blau, el verd i el violeta. Ens agafem de la mà i comencem a córrer.

Fotografia per Liane Volkmann

[Llegeix la resta de la revista.]

Markets

Una de les atraccions més emblemàtiques de London, sens dubte, són els mercats. Tots hem sentit a parlar d’algun d’ells en alguna ocasió. No podem oblidar com Audrey Hepburn passejava pel, en un temps passat, mercat de flors de Covent Garden; ara mercat d’artesania amb un toc chic.

N’hi ha de tots tipus i colors. Com a Camden, que el que no li falta, de fet, és el color. Agafant la Northern Line de metro direcció nord, ja ens adonarem que la meitat del vagó es pensa abaixar a la nostra parada –hem de tenir molt de compte amb el que diem, doncs el català sembla ser parlat en àmbits no tan reduïts. Arribem a Camden, que sembla una petita ciutat amb botigues que ho venen tot. Al carrer sembla que ens haguem aturat als ’80, doncs els punquis, mods i hippies són per tot arreu, amb les corresponents botigues de botes, tatuatges i discos de vinil. Si ens endinsem en algunes de les petites botigues, ens semblarà entrar a Wonderland, com Alícia, que tot d’una apareixen passadissos plens de parades amb menjars, olors i colors totalment desconeguts. Al sortir, seguirem carrer avall fins Candem Lock, on ens hi podem passar el dia. Per dinar podrem picar una mica de tot, jo recomanaria les creps d’una petita parada de fusta –un de xampis com a segon, i un de canyella i llimona de postres. Segur que et preguntaran si vols garlic i pepper –digues que yes. El més sorprenent, la roba de segona: no tens vestit de faralaes?, no pateixis, aquí el trobaràs; jaquetes de pell a 20 lliures i texans a cinc. Tot net i en bon estat. Recorda’t de regatejar.
Camden és un dels més coneguts però, estareu d’acord amb mi, que Portobello n’és més. Jo crec que el Council de Notting Hill (Kensington & Chelsea) va pagar la pel·lícula del mateix nom per poder fer propaganda. Tenint els Encants a Barcelona, no paga la pena. La zona, per suposat, sí, però no fa falta que hi aneu el cap de setmana. Un passeig després de dinar i la migdiada a Holland Park.
Però no tots els mercats són tan extravagants o cridaners. També n’hi ha de molts que s’assemblen al mercat dels dimarts a La Torre, on la gent va a fer les compres de la casa. Com el de East Street a Elephant & Castle, zona re-parlada entre espanyols per una llegenda falsa relacionada amb una infanta Castellana. El seu encant resideix en la gent i, si mirem més enllà de l’aparença deixada de les parades, podrem veure tot una història i una tradició. Per a mi, la seva màgia, està en la darrera parada del carrer, que sempre està overbooking. El seu encarregat és un home amb un encant especial. Potser per la seva energia o potser per la seva manera de parlar. Pareu orella, perquè el seu accent londinenc costa d’enganxar. La seva política és ben clara: com més barat, millor. Comença dient que a Dixons està a £35.99 i després diu “I am going to give it to you for £20” (us ho deixo en £20), silenci, “Forget about £20, I’ll give it to you for £5” (oblideu-vos de £20, us ho deixo per £5). Però el més sorprenent no és la baixada de £30.99, sinó que és un reproductor de DVDs, que si en veus dos ja l’has amortitzat. O sinó es tracta d’una planxa, un arrissador, un karaoke portàtil o un walkman per una lliura. Compte no prendre mal amb les coses que tira de regal, escena més adient a una cavalcada de reis mags, però amb el mateix allau de gent –de com a mínim 40 anys! Però el millor és la seva trademark, marca personal: acompanya la seva cridòria repetint una i una altra vegada “Ia, ia, ia.”, que si no hi penses, no t’adones que el que vol dir es here, aquí: aquí et compraràs set aparells i no et gastaràs més de 40 lliures.
Però el mercat que em té robat el cor es el d’Old Spitalfields, a Liverpool Street. Aquí tot sembla tenir un ordre més que notable, després del que hem vist abans. És el mercat més londinenc de tots. Malauradament, està sent rehabilitat i ampliat, en contra de la voluntat de molta gent. Però, esperem, no perdrà el seu encant. Aquí trobaràs allò que buscaves, no simples souvenirs, regals amb significat. I gustos i olors i colors que ens fan entendre, una mica més, el que és viure a l’est de London, com a la famosa sèrie EastEnders (Gent del barri) que continua viva a la televisió britànica.
En sortir d’Spitalfields per Brushfield Street, ens toparem amb Market Coffee House, un petit bar que sempre està ple, on podrem descansar alhora que prenem un Cream Tea, té amb scones, pastes típiques angleses que són una meravella. Al cap i a la fi, tot es veu millor prenent un té.

Foto per LG

A vista d’ocell

Quan em pregunten com és London no sé què respondre. Tothom espera el de sempre: que és gran però els edificis son petits, que és ample però els carrers són estrets, que és multicultural però no hi ha gaire interculturalitat o que hi ha molta gent tot i que et sents sol; però, ara que em disposo a escriure (descriure) les vivències d’aquesta vida que duc aquí, tot ho veig d’una manera molt diferent. No faig turisme per mi mateix, tan sols quan un parent o un amic ve de visita i toca el recorregut de sempre: des de la casa de la Reina Elisabeth [perquè aquí no es diu Isabel], tot creuant Saint James’s Park, arribem a Embankment, voregem el riu i veiem el Big Ben i les Cases del Parlament, creuem el Thames i ens encaminem, fent un mos a Jubilee Gardens, a la Tate Modern, el meravellós museu d’art contemporani, on artistes des de València a Tokio es barallen per exposar. Aquest passeig ens deixa un sabor a tendresa i primavera. Però London no és així, o no del tot. En aquesta ciutat també hi ha brutícia –com a la nostra capital–, i gent mal educada i trànsit i sorolls i rapidesa. Sobretot rapidesa. Sí, m’agrada estar aquí però crec que no vaig començar a estimar la ciutat de veritat fins que no em vaig canviar de casa, del l’oest del centre a l’est de l’oest. Aquell dia, que tot i ser febrer era càlid i assolellat, vaig veure una altra part de London: la minúscula bellesa que ningú veu.

Anar en cotxe no era, llavors, una cosa a la que estava acostumat, però aquell dia em vaig asseure al davant (esquerra) de la furgoneta en la que el nostre amic ens duia, amb totes les nostres pertinències, on, des d’aquest moment, seria la casa nostra. Sortint de Kensington vorejant els parcs, vam arribar al riu que ens acompanyaria fins la City, des d’on un carrer llarg, amb diversos noms, ens deixaria a les fronteres del barri de Bow que, es pot dir, és on vivim. En aquest primer viatge en automòbil vaig veure coses que no veus en altres moments; coses que no m’haurien passat desapercebudes si no hagués viatjat tant de temps en metro. Coses com llums de carrer engalanats com si anessin de boda, petites escultures de metall en cada cantonada, un dansador de bronze subjecte tant sols per les seves sabatilles de ballet, i tantes coses més que no sé descriure.

Els meus ulls, d’aquest punt en endavant, es dediquen, en moments de carrer, a observar aquesta ciutat plena de petits regals de llum i formosor.

Ara he agafat la guia de Londres que vaig comprar a El Prat abans d’emprendre la més gran fita de la meva història. En la seva coberta es pot veure el Big Ben, torre del Parlament; la gegantina sínia del London Eye, construïda dins el riu per British Airways; un drac de China Town, on els carrers tenen noms escrits en la seva llengua; els anuncis de Picadilly, punt de reunió de joves; la placa del concorregut carrer-mercat de Portobello Road, prop de Notting Hill, on Julia Roberts conegué Hugh Grant; el senyal de l’Underground de Covent Garden, antic mercat de flors on es filmà My Fair Lady amb la gran Audrey Hepburn; i un Cavaller reial amb un vestit amb les inicials de la reina [EIIR]. Encara bo que no m’ha tocat a mi la feina de dissenyar aquesta coberta, doncs no sé ben bé què hi posaria. Durant l’any que vaig viure a Holland Park hi hagués posat l’església de Kensington Church Street –que mai vaig visitar fins que no va venir ma mare– i un carreró prop de Gloucester –al que mirava des de l’autobús cada dia fent-me endinsar en un somni de plantes verdes i art. Avui posaria l’amplitud de la vista d’ocell del meu pis encarat a Canary Wharf –àrea que, com la City, està plena de gratacels i oficines– i l’aire fresc que entra per la meva finestra en les, ja caloroses, nits de pre-estiu.

Quan la meva parella i jo vam recollir el meu germà i la seva companya a l’estació de King’s Cross Saint Pancras, ens van dir que els encantava; sorpresos, vam dir que aquesta àrea és horrible i bruta. Quan els vaig acompanyar de tornada al tren em van dir que ara s’adonaven perquè no ens agradava la zona, després d’haver vist més enllà d’aquells carrers.

D’escriure una ciutat és una cosa impossible –ho demostren els centenars de llibres dedicats al tema– i veure-hi bellesa, depèn de l’atzar.