Westenders

Com cada dia, arribo a casa a dos quarts de sis del vespre. Tan sols he entreobert la porta i una olor intensa de menjar picant ja envaeix totes les cavitats del meu sistema respiratori. Al fons es sent música en una llengua que, un temps enrera, no hauria sabut reconèixer. A la tauleta del petit rebedor hi ha un munt de cartes; una a una, les vaig passant tot llegint els noms impronunciables de gent que no conec, o que sols són protagonistes d’anècdotes que no vaig viure. Dic hola en veu alta, ben fort, però ningú no em respon. A la sala, el televisor està engegat però ningú no se’l mira: emeten nous capítols d’una sèrie que vaig veure començar; els subtítols per a sords estan posats. Ressegueixo les línies uns segons però em cansa l’argument amb personatges totalment desconeguts. Decideixo deixar-la com està i em dirigeixo a la cuina. Allí em trobo en Raj cuinant un plat que, amb voluntat, vaig tastar temps enrere entre glops d’aigua i engrunes de pa: el picant no m’agrada però ell no entén la paraula suau. A la taula, una noia de pell molt blanca, amb una creu brillant penjant del coll, remena una infusió de té. Em pregunto què en pensarien els pares de l’una i l’altre si això anés per llarg. No sé qui és però aquesta escena, que ja havia vist abans, em fa pensar que és la nova amiga d’en Raj. El seu nom és Leslie, em diu i, la veritat, em sorprèn que sigui anglesa. Quatre frases i faig mutis escales amunt mentre obro una carta d’algú amb qui, un altre temps, vaig compartir grans moments. Al passadís, davant la porta musical, ensopego amb una sabata. Deixo anar un renec però a ningú no sembla molestar-li. En deixo anar un altre referint-me al volum de la música però tampoc rebo resposta. Amb un cop de porta ja sóc a la meva habitació. Sabates fora. I la jaqueta també. Em tiro al meu llit cansat i preguntant-me si sóc feliç. Miro per la finestra i veig com passa un avió. D’on vindrà? Em quedo pensant. En passa un altre, i un altre, i un altre més. Què vindrà a fer tota aquesta gent? Agafo el comandament de la minicadena i l’engego: aquesta vegada la llengua en la que canta la coneixem tots però la seva nacionalitat no concorda. Al cap d’unes quantes cançons, que taral·lejo alhora que desendreço el meu cau, m’entra gana i torno a la cuina. A la taula de fusta ara hi ha més gent. En Raj m’ofereix del seu menjar indi compartit però, pensant en el meu estómac, he de dir-li que no. Mentre xerrem de vanitats de la vida quotidiana, em faig una amanida. La Sula també hi és, ja no sona la seva música escandinava, i també hi és en Pierre, el seu xicot. Ells mengen petits àpats precuinats acompanyats del biryiani de peix del Raj. Per la porta apareixen en John i la Wanda. Decideixo obrir el Priorat que vaig portar la darrera vegada. Seguim parlant durant hores. Parlem de política, de música, d’històries. D’història. Però, sobretot, parlem de les nostres terres. De la història de les nostres terres, de com veiem els nostres països, de com veiem el passat dels nostres països: al cap i a la fi, podríem recrear la segona guerra mundial en aquella cuina. Vull fumar, però sóc l’únic de la casa que fuma: obro la porta del jardí i, des del llindar, amb una cigarreta en una mà i la copa de vi a l’altra, segueixo discutint. Escolto una rèplica un pel llarga, me’ls miro, els observo. Un estrèpit em distrau. Miro el cel estrellat i un avió passa per sobre del meu cap. Però aquesta vegada sí entenc què és el que vénen buscant en aquesta ciutat. Torno a dins. Tot d’una, els meus companys de casa, es queden mirant-me, callats. Estic somrient i ells saben per què.

Fotografia per LG

Aquest article no va ser mai publicat.
[Llegeix la resta de la revista]

Tube

“El cercle roig atravessat de blau contenia el nom de la estació.” tradueixo de While England Sleeps (Mentres Anglaterra dorm) de David Leavitt. “Prometia altres estacions: Richmond prometia Kew Gardens, que prometia Gunnersbury, que prometia Turnham Green (…) i Earl’s Court i Londres, Londres!”. Llegeixo sense cansament tot rememorant tantes hores al metro d’aquella gran ciutat. Ara, amb la meva tornada, tot es veu difús en la llunyania. La màgia s’hauria perdut si les paraules de Leavitt haguessin estat llegides en un dels meus matinals trajectes kilomètrics atravessant l’est de Londres, atravessant la City fins arribar a Knightsbridge. Ara, recordant com una amiga, en un vagó del tube, feia una fotografia amb el seu mòbil a un dels cercles rojos amb la franja blava que indicava que estàvem parats a Liverpool Street, m’adono de com trobo a faltar aquella immensa teranyina subterrània. M’adono de com ha disminuït la meva lectura des que ja no faig ús del transport públic, com he oblidat en un calaix el meu iPod que ensordia el murmuri de la gent amb música. I recordo tantes converses amb una companya de treball, viscudes a la District Line de camí a Bromley-by-Bow on ens separariem i ella seguiria fins a Stratford o Barking i jo arribaria, a peu o en bus, depenent de l’estat del temps, a casa meva.

“Les línies profundes, la Picadilly, la Northern, la Bakerloo!” segueix Leavitt. Al principi trobava estrany anomenar les línies de metro, pero en una de les meves escapades a Catalunya, de passada per Barcelona, vaig adonar-me de com n’eren d’útils, els noms, doncs les indicacions allí es perdien en els color o els números, mentre que a Londres els noms sempre romanien. Amb tot, una amiga catalana, resident a Londres quan jo vaig arribar, sempre deia com n’és de millor el metro de la capital catalana. Jo, encara avui, ho dubto. Sí que és cert que quan no he pogut arribar, a Barcelona, a algun lloc sense metro, la caminada ha estat curta, però també la ciutat és bastant més petita. Amb tot i això, la infraestructura de TFL [Transport for London] és, sense dubte, molt més acurada i amb molta més precisió, ja sigui en tren, metro o bus.
Recordo agafar l’interminable Central Line fins a Ealing, per veure a dues amigues [diferents anys, mateixa zona] i en sortir demanar unes Chips a una xinesa en la mateixa andana de metro. “Amb Garlic Mayonnaise”, li faig saber en l’últim moment. Ella, és clar, no es recorda de mí, però segueix en el seu lloc de treball al cap de dos anys.
“This is Holborn. Please mind the gap between the train and the platform” diu la veu en aquesta parada en el meu viatge de tornada. Això és Holborn –la City–. Si us plau, pareu compte amb l’espai entre el tren i l’andana, ens recorda una i una altra vegada.
Sortint de Liverpool, hi ha gent que treballa, els divendres a la nit, ocupant-se de que la gent no s’adormi a la seva parada. Més d’una vegada m’hauria fet falta, però així no hauria arribat mai a estacions llunyanes com Arnos Grove, quan vivia a Holloway. Sort que hi havia tren de tornada, ja que una vegada vaig arrivar a Ealing Brodway, quan vivia a Holland Park i, encara que coneixia la zona, era presa de la por.
Sempre m’ha agradat mirar a la gent com entra i se’n va. Què fan, què llegeixen (molts d’ells minúsules Bíblies de butxaca). El moviment impertèrrit d’una ciutat submergida. La propera vegada que sigui a la gran ciutat –aquesta vegada haurà de ser de visita– agafaré la Circle Line en un punt qualsevol i no baixaré fins arribar al meu punt de partida.
Fer servir la Jubilee Line des de Westminster en direcció est és tot un plaer, doncs les noves estacions que finalitzen a Stratford on, potser, el 2012 es faran les Olimpíades, són totes noves, segures i els rails ferms i sense sots. Oh, Canary Wharf! Perfecta, àmplia i neta estació on es filmà part de The Matrix. Però sens dubte, Charing Cross [o Charing-T com deia Huxley a Brave New World] és l’estació que més m’agrada, amb els seus murals històrics pintats en rajola.
Avui en dia London ha crescut i Richmond, tant allunyat, ja no és independent. Tampoc ho és Westminster ni Hamersmith ni tantsols Cockforsters. Tot unit gràcies a una inmensa canonada subterrània.

*

 

Després d’aquest número, la revista La Sínia va canviar de grup editorial i també canvia l’estil d’aquests articles. Així comença l’Època II.
Als primers dos números d’aquesta segona etapa, no m’hi podreu trobar. Al primer, el 51, no hi vaig participar. Al 52, l’article va quedar fora per errors logístics. Aquest article el podreu trobar en aquest espai virtual.
A més, d’aquí en endavant, podreu llegir una edició en línia de la revista en format PDF.
Si voleu llegir el número 51, primer de la Època II, premeu aquí.