Mantega fosa

Hi ha flors d’ametller de color de rosa; flors de color blanca, flors amb una vaga resplendor esgrogueïda de mantega fosa.
Josep Pla, Les hores

No sé per què em vaig oferir. Tot va anar tan de pressa que ni me’n vaig adonar. És sempre més tard, quan tens temps a repassar els moments importants del dia, que t’adones dels detalls que t’has deixat.

Érem a la cantina de la feina. Jo fregava els meus túpers i ell crec que encara estava per posar el seu dinar al microones. Sempre dinem plegats, però divendres jo tenia una reunió a les tres en punt i havia de dinar més d’hora. Mentre dinem, sempre xerrem molt, de tot tipus de coses, també algunes de personals.

Aquest divendres jo estava distreta i no parava gaire atenció al que em deia. Aquesta tarda he de fer un munt de coses i no sé si tindré temps de fer-ho tot, deia mentre remenava bosses de plàstic. Demà tinc els nebots tot el matí, i mitja tarda!, i he de fer un pastís avui mateix que si no, no em donarà temps. La campana del microones va cantar, es va sentir la porta, va deixar el seu plat a la safata, calaix, coberts, armari, gots… Si vols jo t’ajudo a fer el pastís, vaig dir mirant-lo d’esquitllèvit intentant que no es notés que en realitat li mirava el cul. Ostres, doncs sí, moltes gràcies. Ja saps que no en sé gaire de fer pastissos. Te’n recordes d’aquell tan dolent que vaig fer d’albercoc? He, he. I és que li he promès a la Joana que n’hi faria un pel seu aniversari. També jo, no sé com se m’acut. Jo vaig somriure. Ai, la Marina! Me’n he d’anar. Desprès veiem com quedem. Adéu, adéu.

Divendres al vespre, sóc a casa seva. El pastís està a punt de sortir del forn. Estic acabant de fer el glacejat dels dimonis que no m’espesseix ni a tiros i el Joan porta un munt d’estona a la dutxa. Quin morro! I a sobre quan surti ja li hauré fregat els plats i tot, si es que sóc badoca. Ja m’està bé, ja. A qui se li acut penjar-se d’un de la feina, i no de qualsevol, sinó del que totes n’estan. Ai, si ja m’ho diu la Diana, que sola s’està molt bé. I a sobre ell va… i amb la Marina! No n’hi havia una altra? Una que jo no conegués? No, havia de ser aquella petarda. Ara no ho sé, però quan treballava amb nosaltres sempre portava uns escots fins el melic.

I a sobre ell ara va i surt de la dutxa i està guapíssim. Porta uns pantalons nous que li queden molt estrets i li fan un culet… La camisa és així com del color de la flor de l’ametller, color de mantega fosa. Li trec un pèl caigut de l’espatlla. Li estiro la camisa. Li tanco els botons de les mànigues. Em mira ell als ulls. Somriu. Ets un àngel, diu, i fa mitja volta.

Bé, ja ho tens tot. El pastís és aquí, sota d’aquest drap sec. El glacejat és a la nevera. Demà al matí l’estens per sobre amb cura i el deixes a la nevera fins l’hora de sortir. Ui, què tard que és! Me’n vaig.

Repasso la tarda d’ahir al meu cap. Què hauria d’haver fet? Què hauria d’haver dit? Res. Si és que millor estic calladeta. La Marina menjant-se el meu pastís i jo al sofà.

Quarts de dotze. El Joan m’envia una foto menjant-se un tros de pastís. Està molt bo, tothom em diu que ets una artista, m’escriu. De mala gana li contesto intentant dissimular que estic emprenyada. Guarda-me’n un trosset, hehehe, gaudiu de la festa, i segueixo tota sola al meu sofà.

No sé quina hora és però sona el timbre de la porta. Espero que no hagi passat res important. Obro i trobo el Joan amb un tros de pastís que ha desembolcallat del paper de plata. Em somriu i em besa els llavis. El gust dolç del glacejat d’ametlles m’amara de cop

Document truncat

A l’entrevista em van preguntar quan trigava en arribar fins allà. Jo vaig dir que solament trenta-cinc minuts. A ella li va semblar molt, però jo vaig contestar que no m’importava, que m’agradava conduir. I era veritat: m’agradava molt conduir. Ara cada matí se’m fa més pesat. Els trenta-cinc minuts s’han convertit en quaranta-cinc. Sembla poca diferència, però no ho és.

Passo moltes rotondes. Als matins sempre hi veig homes, joves o més grans, esperant. Segurament treballen a l’obra i van amb algú. Als trams rectes, si la carretera fa pendent i sóc a dalt de tot, veig una filera llarguíssima de camions. També cotxes, però sobretot camions. Si fa pujada és encara pitjor, perquè no veig el final i sembla etern. A la ràdio sempre posen les mateixes cançons.

A la tarda no hi ha gaires camions i a les rotondes hi ha prostitutes. No les conec però és com si les conegués. A la primera rotonda hi ha sempre una noia rossa, prima, que duu molt poca roba. Jo li dic Ivanka; m’imagino que és russa. A la segona rotonda hi ha la Guadalupe: te pinta de ser sud-americana i porta una mica més de roba i ja no és tan prima. La tercera és la Núria; te cara de catalana i vesteix com la Audrey Hepburn a Desdejuni a Tiffany’s, ulleres i tot. Li falta el gat rondant-li les cames. A la darrera li dic Oprah, doncs és negra i la més rodona de les quatre. Aquesta hi és quasi sempre, les altres a vegades no hi són. La Núria té un tamboret de plàstic i un paraigua que fa servir de para-sol. Quan no ha anat a treballar el tamboret no hi és, però si està en una feina, el paraigua és a sobre el tamboret. A vegades veig un cotxe parat al fons d’un caminet que hi ha a un costat.

Un dia hi havia una dona gran, amb batí, parlant amb la Núria. A les mans tenia un tupper. Des de llavors sempre he volgut parar-me a saludar i dir que m’agrada com vesteix. Sembla una noia molt interessant. Potser sols és una façana i a sota no té l’estil que sembla tenir. Però jo vull pensar que en realitat va fer una carrera i per alguna raó ara és aquí.

Avui és divendres i estic massa cansat per a fer res. M’entretinc tot el que puc llegint això i allò però el dia no passa més ràpid. Per fi ja s’apropa l’hora de marxar. Compto mentalment els minuts que em queden. A tres quarts de cinc rebo un correu que em demana que inclogui unes xifres en un arxiu adjunt. L’obro i em surt una finestreta amb una bestiola de dibuix que crida en majúscules: “Document truncat!”.

Faig un guardar como a l’escriptori i ho torno a intentar. Document truncat. No sé què coi significa això. Truco al remitent i em surt el contestador. Truco a la secretària i em diu que ja a marxat. “Per què em diu que ho vol ‘urgent’ si se’n va?”. Ella no respon i jo sento la musiqueta que fa l’ordinador quan s’apaga.

Penjo i miro l’hora. Falten cinc minuts. He tancat tots els programes i estic reiniciant. Quan passen dos minuts el rellotge de sorra deixa de girar i faig doble clic un altre cop. Document truncat.

És divendres, és l’hora, se n’ha anat; m’és igual. Començo a escriure-li un correu: “M’has enviat un arxiu dolent. Em surt un bitxo que diu “document truncat”. T’envio un pantallazo.” Clico a l’arxiu un altre cop per poder fer una imatge de la finestra que em surt i aquesta vegada no apareix. El document es carrega perfectament i veig en groc les caselles amb les dades que vol. Ja són i mitja quan li he enviat i surto pitant de l’oficina. Quina ràbia!

El cotxe està calent i tinc ganes d’arribar a casa i ficar-me a la dutxa. A la primera rotonda miro pel retrovisor i no veig la Ivanka. La Guadalupe tampoc hi és. Quan m’apropo a la tercera, veig el paraigua al tamboret. “L’economia deu estar pujant”, penso, “perquè no és dia de paga”. Quan sóc ja dins el carril circular veig la Núria que surt de darrere un matoll i corre cap a la carretera. Faig una frenada i rebo botzinades. La Núria puja al cotxe i jo arrenco. Fins al cap de molta estona no dic cap paraula.

Hores després de l’hospital i els Mossos, ella dorm al meu sofà. És diu Montse i té una llicenciatura en filologia clàssica. Jo li he dit que m’agrada com vesteix. Ella em diu que em veu cada tarda, com la miro i somric.

M’agradaria dir que tot li va millor d’avui en endavant però no ho puc assegurar. Sovint a la vida has d’intentar-ho moltes vegades abans de que se t’obri una finestra.