Record d’un futur avançat

Manel–33 condueix lentament per una carretera llarga. El seu destí està lluny i, encara que no té pressa, vol arribar-hi el més aviat possible. A la ràdio les tertúlies es succeeixen les unes a les altres i els tertulians diuen el que pensen sense pensar el que diuen. A mitja tarda demanen a l’audiència quelcom que haguessin aprés de petits i encara recorden. Capitals i reis són la majoria, però alguns també parlen de taules científiques. Manel–33 condueix sense escoltar però a la seva ment es projecta, com en un autocinema, una memòria

que tenia pràcticament oblidada.

Manel–9 s’aixeca en el seu pupitre i mira al seu voltant. Tots els companys el miren amb atenció, també Júlia–10 des del pupitre del davant. La professora, de nom oblidat i edat aproximada, aixeca la mirada de la llibreta de qualificacions i li fa un gest per començar. A vegades és necessari i forçós, comença Manel–9 amb la veu mig trencada. Júlia–10 el mira amb els ulls rodons i un somrís defectuós però Manel–9 encara no sap que Manel–13 li demanarà per sortir a Júlia–14 i aquesta acceptarà. Tampoc sap que Júlia–16 el deixarà per Joan–18, trencant el cor a Manel–16, just el dia del seu aniversari.

Recorda sempre això, Sepharad, diu Manel–9 sense saber que Manel–21 lluitaria en una batalla que no era la seva, en un país que l’ha adoptat, per un déu que no el coneixia, i en una llengua que haurà d’aprendre. Manel–21, des de l’altra banda de la Mediterrània, pensa en les paraules d’aquell poeta i no entén com un missatge tan clar no arriba on hauria d’arribar.

Manel–25 torna a casa sense esma ni voluntat. La batalla no ha acabat i el món segueix estant en guerra. Els germans es barallen per un tros de terra; els amants es maten sense tenir la raó; els fills es peguen per sobreviure. “I la pau, on és la pau?”, es pregunta Manel–25 en un avió a vuit-mil peus de terra. Manel–25 pensa ara en Júlia–22, la darrera vegada que la va veure, passejant tranquil·la amb un tal Pere–sense-edat, fent veure que no s’adonava que ell estava assegut en aquell banc, sorprenent-se quan la saludava. Des de llavors li ha escrit dues cartes que ell no ha contestat.

Manel–25 mira per la finestra amb malenconia. Manel–9 hauria dit: Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats, quan ja es veu terra verda des de l’avió, però Manel–25 ha perdut ja tota l’esperança, ja no té ànims ni s’atreveix a mirar endavant. Baixa de l’avió i camina lentament. Finalment arriba a casa i dóna abraçades sense força.

Manel–27 ha sortit del cau. Al cel hi ha quelcom més que records de bombes que cauen. Passeja un gos que li han donat per una platja que sempre ha portat al cor. I un crit, un nom, un shalom, el destorben del seu joc. Júlia–28, amb cabells curts, s’apropa i l’abraça. Sa mare li havia dit que la seva mare li havia dit que ja havia tornat. L’abraça un altre cop però Manel–27 no sap què dir, com reaccionar. Somriu i pensa en aquella nena que el mirava des del pupitre del davant. Manel–9, que recitava sense saber que Manel–29 es casaria amb Júlia–29 i tindrien fills; sense saber que Manel–31 lluitaria per a què les paraules de Manel–9 tinguessin sentit i que el seu món visqués una difícil i merescuda llibertat.

 

Text en cursiva: fragments d’A vegades és necessari…, de Salvador Espriu.

Document truncat

A l’entrevista em van preguntar quan trigava en arribar fins allà. Jo vaig dir que solament trenta-cinc minuts. A ella li va semblar molt, però jo vaig contestar que no m’importava, que m’agradava conduir. I era veritat: m’agradava molt conduir. Ara cada matí se’m fa més pesat. Els trenta-cinc minuts s’han convertit en quaranta-cinc. Sembla poca diferència, però no ho és.

Passo moltes rotondes. Als matins sempre hi veig homes, joves o més grans, esperant. Segurament treballen a l’obra i van amb algú. Als trams rectes, si la carretera fa pendent i sóc a dalt de tot, veig una filera llarguíssima de camions. També cotxes, però sobretot camions. Si fa pujada és encara pitjor, perquè no veig el final i sembla etern. A la ràdio sempre posen les mateixes cançons.

A la tarda no hi ha gaires camions i a les rotondes hi ha prostitutes. No les conec però és com si les conegués. A la primera rotonda hi ha sempre una noia rossa, prima, que duu molt poca roba. Jo li dic Ivanka; m’imagino que és russa. A la segona rotonda hi ha la Guadalupe: te pinta de ser sud-americana i porta una mica més de roba i ja no és tan prima. La tercera és la Núria; te cara de catalana i vesteix com la Audrey Hepburn a Desdejuni a Tiffany’s, ulleres i tot. Li falta el gat rondant-li les cames. A la darrera li dic Oprah, doncs és negra i la més rodona de les quatre. Aquesta hi és quasi sempre, les altres a vegades no hi són. La Núria té un tamboret de plàstic i un paraigua que fa servir de para-sol. Quan no ha anat a treballar el tamboret no hi és, però si està en una feina, el paraigua és a sobre el tamboret. A vegades veig un cotxe parat al fons d’un caminet que hi ha a un costat.

Un dia hi havia una dona gran, amb batí, parlant amb la Núria. A les mans tenia un tupper. Des de llavors sempre he volgut parar-me a saludar i dir que m’agrada com vesteix. Sembla una noia molt interessant. Potser sols és una façana i a sota no té l’estil que sembla tenir. Però jo vull pensar que en realitat va fer una carrera i per alguna raó ara és aquí.

Avui és divendres i estic massa cansat per a fer res. M’entretinc tot el que puc llegint això i allò però el dia no passa més ràpid. Per fi ja s’apropa l’hora de marxar. Compto mentalment els minuts que em queden. A tres quarts de cinc rebo un correu que em demana que inclogui unes xifres en un arxiu adjunt. L’obro i em surt una finestreta amb una bestiola de dibuix que crida en majúscules: “Document truncat!”.

Faig un guardar como a l’escriptori i ho torno a intentar. Document truncat. No sé què coi significa això. Truco al remitent i em surt el contestador. Truco a la secretària i em diu que ja a marxat. “Per què em diu que ho vol ‘urgent’ si se’n va?”. Ella no respon i jo sento la musiqueta que fa l’ordinador quan s’apaga.

Penjo i miro l’hora. Falten cinc minuts. He tancat tots els programes i estic reiniciant. Quan passen dos minuts el rellotge de sorra deixa de girar i faig doble clic un altre cop. Document truncat.

És divendres, és l’hora, se n’ha anat; m’és igual. Començo a escriure-li un correu: “M’has enviat un arxiu dolent. Em surt un bitxo que diu “document truncat”. T’envio un pantallazo.” Clico a l’arxiu un altre cop per poder fer una imatge de la finestra que em surt i aquesta vegada no apareix. El document es carrega perfectament i veig en groc les caselles amb les dades que vol. Ja són i mitja quan li he enviat i surto pitant de l’oficina. Quina ràbia!

El cotxe està calent i tinc ganes d’arribar a casa i ficar-me a la dutxa. A la primera rotonda miro pel retrovisor i no veig la Ivanka. La Guadalupe tampoc hi és. Quan m’apropo a la tercera, veig el paraigua al tamboret. “L’economia deu estar pujant”, penso, “perquè no és dia de paga”. Quan sóc ja dins el carril circular veig la Núria que surt de darrere un matoll i corre cap a la carretera. Faig una frenada i rebo botzinades. La Núria puja al cotxe i jo arrenco. Fins al cap de molta estona no dic cap paraula.

Hores després de l’hospital i els Mossos, ella dorm al meu sofà. És diu Montse i té una llicenciatura en filologia clàssica. Jo li he dit que m’agrada com vesteix. Ella em diu que em veu cada tarda, com la miro i somric.

M’agradaria dir que tot li va millor d’avui en endavant però no ho puc assegurar. Sovint a la vida has d’intentar-ho moltes vegades abans de que se t’obri una finestra.