El vermell i el groc

L’estiu ho crema tot. Fins i tot aquí on la pluja cau durant mesos i sembla com si la humitat ho hagués impregnat tot fins a l’ànima. L’essència dels elements, l’esperit dels objectes. També de les persones. La gent passeja com mullada i impregnada d’aquesta grisor d’hivern. De cop arriba el sol i la gent s’afanya a sortir al carrer amb les samarretes curtes i les sandàlies brasileres. Jo, acostumat a un sol més càlid, encara porto la meva cardigan com si fos la nova Mrs de Winter veient Mrs Danvers dins la cornuallenca casa en flames. Flames que ho envolten tot, que s’enduen un futur incert, un passat obscur, un present prou clar.

Pensant en aquesta pel·lícula, sóc transportat pel moviment de les flames, hipnotitzat per la seva dansa, a una imatge més antiga encara, que no he vist mai, sinó en gravats i pintures. Una imatge tan tràgica i tan dolguda que fins i tot jo la sento acompanyada de patiment. M’imagino com seria la vista d’aquells primers dies de setembre de fa més de tres segles, des d’aquest parc on la gent juga a pilota i pren banys solars. Darrera meu el que ara és la Tate Modern; davant, un immens foc. El més gran de la història de la ciutat, en què es va perdre la catedral de Saint Paul i tants altres edificis que caracteritzaven la silueta de la metròpoli. Avui tenim una altra catedral, si és possible més bonica, però la memòria existeix, i juga amb nosaltres de maneres insospitades; tant, que em sembla com si hagués estat allí aquell 1666. La sort va fer que no s’haguessin de lamentar gaires morts; fins i tot van dir “figures singulars”. Però, jo em pregunto, no n’és prou una? El foc és puresa, és clar, però aquell foc no va purificar res. Aquell foc ens deixa –perquè ho fa encara avui– una sensació amargant que fa que quasi sentim la picor del fum al nostre coll.
Mentre espero l’Amber fent la fotosíntesi en aquest jardí, observo com es mou la gent d’una manera totalment diferent a com ho feia la darrera vegada que vaig venir a visitar el museu. Aleshores semblaven trets d’un còmic obscur, americà diria. Un Sin City anglès on la pluja no cessa de caure, la població camina lentament com en una dansa en codi, on tot és del color gris de l’asfalt mullat. Ara tot és ple de colors, de moviments suaus i tranquils. No hi ha paraigües ni robes amples i fosques. Samarretes curtes i tirants. Alguns nois juguen ja sense part de dalt, potser per distingir-se dels seus contrincants, potser per atraure mirades, potser, tan sols, per suportar aquesta calor. Però jo no m’he tret encara la meva jaqueta.
Passejant per la vora del riu amb l’Amber, miro el Parlament i el meu cervell em retorna imatges i paraules pintades de vermell i groc, del color del foc que encara enlluerna la meva ment des de l’altra banda del riu, del que escapo per sort quan som a la Torre de Londres. D’aquest foc que segueix present en la nostra intel·ligència col·lectiva i també, d’una manera física, en aquest monument a Monument, la columna en memòria d’aquesta tragèdia.
Al arribar al nostre destí, el Big Ben em torna a la memòria i em fa explicar-li històries de Carnestoltes, dels Dimecres de Cendra i de com el rei Carnaval crema mentre endrapem sardines que no hem enterrat. Tot pel record del novembre passat quan, aquí a Clapham Common, on hem vingut a menjar les millors pizzes de la ciutat, vam celebrar Bonfire Night, nit de focs d’artifici en honor de Guy Fawkes, que fracassà en el seu intent d’explotar el Parlament de Westminster. El moviment, la gent, aquesta plaça. Tot em recorda aquella nit màgica en la que el cel obscur de tardor es va omplir, per uns minuts, dels colors que veig en els ulls de la gent aquesta tarda d’estiu.
Miro l’Amber un instant i als seus ulls també veig aquest color tan intens i carregat de significat. Per la seva ment passa la mateixa imatge. El color vermell i groc ara es barreja amb el blau, el verd i el violeta. Ens agafem de la mà i comencem a córrer.

Fotografia per Liane Volkmann

[Llegeix la resta de la revista.]

Llengües

Queda enrera un altre any, un altre Nadal de menjars a casa, on potser hem compartit taula amb cares noves. Potser hem parlat més en anglès perquè les noves famílies sorgides a l’estranger s’acostumen a aquesta llengua. De totes totes ens hem passat el temps bevent vi i menjant. D’aquesta manera estava tot barrejat per la llengua culinària: el francès.

No dic això referint-me que el menjar francès és el millor –per aquestes terres del nord, la cuina espanyola és fashion– sinó que la cuina sembla sempre estar marcada per la seva llengua. O com a mínim això sembla en aquests paratges on mengem pomme fondant o haricot vertes. Una vegada, en un restaurant, tot mirant la carta, em vaig sorprendre i vaig haver de preguntar si tenien la carta en anglès. El cambrer em va mirar amb grans ulls i em va dir que aquella era la carta en anglès. Em vaig tornar roig Coca-Cola, com és de suposar
Els lingüistes anglesos es vanaglorien de que el seu idioma, al contrari que el català, el francès o l’espanyol, no té una acadèmia que “limpia, fija y da esplendor”.
El primer diccionari d’anglès va ser un comparatiu llatí-anglès a mitjans del segle quinze. El més important diccionari anglès va ser el de Johnson el 1755, però la seva funció era més prescriptiva que descriptiva –deia què i cóm dir les coses en comptes de dir el que es deia.
D’aquesta data en endavant, i a causa de no tenir una institució reguladora, apareixen centenars de publicacions amb l’ànim de comptar paraules. El Webster’s Third International Dictionary of the English Language té més de quatre-centes cinquanta mil entrades, el diccionari Oxford té vint volums –segons puc veure en l’anunci a la contraportada del meu Concise.
Així doncs, sembla que un diccionari no té com a objectiu primordial fer un estudi de la llengua, sinó vendre exemplars; evidentment a través de titulars de l’estil de “centenars de noves paraules”. Però, com pot ser que d’un any a l’altre la llengua creixi tant? És una qüestió de màrqueting.
Em sorprenc emprant paraules angleses en la nostra llengua, però n’hi ha moltíssimes. Amb les noves tecnologies hem après a acceptar préstecs com a neologismes i no crear o usar paraules en la nostra llengua. Però això ho fan totes les llengües respecte a moltes d’altres.
Una de les coses que sempre m’ha cridat l’atenció és com l’anglès sempre manté la grafia original. No com nosaltres que diem escànner o crep. En anglès no és estrany parlar de tapas o tenir un patio. Però tampoc parlar del señor, i si ho fas i ho escrius, li posaràs la marca a la ena. També pots anar a prendre un coffee al café encara que potser el que ha fet el rètol no va fer els A levels en francès i ha escrit Cafe’ o fins i tot Caf’e. Per suposat hi ha excepcions com mascara, que és el maquillatge de les pestanyes que ha perdut la pronúncia i la grafia italiana.
Tot mirant el diccionari –el meu Concise, encara rai tan sols dues-centes quaranta mil paraules– em trobo de tot.
Primer miro què hi diu dels accents i les marques diacrítiques. Algunes conegudes com l’acute [é], la tilde [ñ] o la cedilla [ç], però també d’altre com el háček [č] o l’streg [ø]. I tot això essent paraules en aquest anglès importat.
Parlar de rendezvous o de protégé no és estrany, tot i que a vegades els significats varien amb els quilòmetres. Al cap i a la fi el francès era la llengua oficial al país durant una pila d’anys. Una altra cosa és parlar d’un renegado, de propaganda o dels paparazzi. I a pesar que son paraules que tenim en la nostra llengua –la primera prové de l’espanyol, la segona del llatí i la darrera de l’italià– a vegades es perden les normes i parlem d’un paparazzi en comptes d’emprar el singular paparazzo. O a vegades diem que “she is a baseball aficionado” i ens quedem tan amples.
Altres exemples són: del rus pogrom [masacre ètnica], de l’alemany schadenfreude [plaer de la mala sort d’altri] i waltz [vals], de l’afrikaans trek [camí llarg a peu], del sànscrit mandala, del micmac (llengua nativa del Canadà) caribou [ren], del grec kudos [honor], del jiddisch chutzpah [audàcia sense vergonya], de l’hongarès goulash [l’especiada sopa de vedella i verduretes], del lapó tundra [tundra], del suec tungsten [tungstè] i del polonès Czech [txec].
Vist tot això i sabent una mica d’història d’aquesta llengua i d’aquest país –ocupació rera ocupació–, potser no seria mala idea tenir una acadèmia anglesa to clean, fix and give splendour.