El vermell i el groc

L’estiu ho crema tot. Fins i tot aquí on la pluja cau durant mesos i sembla com si la humitat ho hagués impregnat tot fins a l’ànima. L’essència dels elements, l’esperit dels objectes. També de les persones. La gent passeja com mullada i impregnada d’aquesta grisor d’hivern. De cop arriba el sol i la gent s’afanya a sortir al carrer amb les samarretes curtes i les sandàlies brasileres. Jo, acostumat a un sol més càlid, encara porto la meva cardigan com si fos la nova Mrs de Winter veient Mrs Danvers dins la cornuallenca casa en flames. Flames que ho envolten tot, que s’enduen un futur incert, un passat obscur, un present prou clar.

Pensant en aquesta pel·lícula, sóc transportat pel moviment de les flames, hipnotitzat per la seva dansa, a una imatge més antiga encara, que no he vist mai, sinó en gravats i pintures. Una imatge tan tràgica i tan dolguda que fins i tot jo la sento acompanyada de patiment. M’imagino com seria la vista d’aquells primers dies de setembre de fa més de tres segles, des d’aquest parc on la gent juga a pilota i pren banys solars. Darrera meu el que ara és la Tate Modern; davant, un immens foc. El més gran de la història de la ciutat, en què es va perdre la catedral de Saint Paul i tants altres edificis que caracteritzaven la silueta de la metròpoli. Avui tenim una altra catedral, si és possible més bonica, però la memòria existeix, i juga amb nosaltres de maneres insospitades; tant, que em sembla com si hagués estat allí aquell 1666. La sort va fer que no s’haguessin de lamentar gaires morts; fins i tot van dir “figures singulars”. Però, jo em pregunto, no n’és prou una? El foc és puresa, és clar, però aquell foc no va purificar res. Aquell foc ens deixa –perquè ho fa encara avui– una sensació amargant que fa que quasi sentim la picor del fum al nostre coll.
Mentre espero l’Amber fent la fotosíntesi en aquest jardí, observo com es mou la gent d’una manera totalment diferent a com ho feia la darrera vegada que vaig venir a visitar el museu. Aleshores semblaven trets d’un còmic obscur, americà diria. Un Sin City anglès on la pluja no cessa de caure, la població camina lentament com en una dansa en codi, on tot és del color gris de l’asfalt mullat. Ara tot és ple de colors, de moviments suaus i tranquils. No hi ha paraigües ni robes amples i fosques. Samarretes curtes i tirants. Alguns nois juguen ja sense part de dalt, potser per distingir-se dels seus contrincants, potser per atraure mirades, potser, tan sols, per suportar aquesta calor. Però jo no m’he tret encara la meva jaqueta.
Passejant per la vora del riu amb l’Amber, miro el Parlament i el meu cervell em retorna imatges i paraules pintades de vermell i groc, del color del foc que encara enlluerna la meva ment des de l’altra banda del riu, del que escapo per sort quan som a la Torre de Londres. D’aquest foc que segueix present en la nostra intel·ligència col·lectiva i també, d’una manera física, en aquest monument a Monument, la columna en memòria d’aquesta tragèdia.
Al arribar al nostre destí, el Big Ben em torna a la memòria i em fa explicar-li històries de Carnestoltes, dels Dimecres de Cendra i de com el rei Carnaval crema mentre endrapem sardines que no hem enterrat. Tot pel record del novembre passat quan, aquí a Clapham Common, on hem vingut a menjar les millors pizzes de la ciutat, vam celebrar Bonfire Night, nit de focs d’artifici en honor de Guy Fawkes, que fracassà en el seu intent d’explotar el Parlament de Westminster. El moviment, la gent, aquesta plaça. Tot em recorda aquella nit màgica en la que el cel obscur de tardor es va omplir, per uns minuts, dels colors que veig en els ulls de la gent aquesta tarda d’estiu.
Miro l’Amber un instant i als seus ulls també veig aquest color tan intens i carregat de significat. Per la seva ment passa la mateixa imatge. El color vermell i groc ara es barreja amb el blau, el verd i el violeta. Ens agafem de la mà i comencem a córrer.

Fotografia per Liane Volkmann

[Llegeix la resta de la revista.]

La pàgina en blanc

Avui he sortit d’hora de la feina. Era l’aniversari d’un company i l’encarregada ha portat pastetes que hem menjat, amb una mica de té i fent xerinola, després de fer la reunió setmanal. Com que demà és festa, en acabat, l’encarregada ens ha dit que marxéssim.

Jo havia quedat amb l’Amber després de la feina però, ara, tinc una estona ben llarga fins l’hora acordada. Així doncs, en comptes de girar cap a la dreta, en direcció a l’estació de metro, giro cap a l’esquerra en direcció a Hyde Park i m’endinso al meravellós jardí. Camino tranquil·lament, no tinc pressa, i vaig observant cada racó. Miro la gent, miro els arbres, miro els bancs gravats de recordatoris d’Aquí passà els darrers anys la meva estimada, o Aquí ens vam conèixer.
Com aquest matí m’he acabat el llibre en el camí al treball, abans de sortir de l’oficina, he mirat el catàleg de BookCrossing per veure si dins la meva ruta hi ha algun llibre interessant per recollir i, de passada, alliberar el meu. Casualment n’hi havia un al Rose Garden del parc, molt a prop de Wellington Arch. És la biografia de Zamenhof, que fa temps que volia llegir però que tan sols trobava en esperanto.
Content amb la troballa i amb haver posat en llibertat el meu llibre, segueixo el camí. El meu proper destí serà el riu però, en comptes de passar cap a Green Park, prefereixo baixar un parell de carrers en direcció a Chelsea, per poder passejar per King’s Road. En aquella zona hi ha moltes botigues pijes, de roba molt cara, però també hi ha força botigues de segona mà. Aquí, aquestes botigues, solen ser de fundacions i organitzacions no governamentals. En tinc de favorites i em dirigeixo cap a elles. M’agrada remenar però avui no tinc temps per mirar-me roba. Però és que no solament hi ha roba, també hi ha objectes, música i llibres. Remeno àlbums i senzills i en trobo un parell que em criden l’atenció. També miro els llibres i n’agafo dos que són clàssics: Woolf i Wilde, que no sols tenien la ve doble en comú.
Sense adonar-me’n ja sóc al riu i camino per la seva vora fins que arribo a Westminster. Allí creuo una vegada més per passejar per la riba sud. Però el passeig no dura gaire ja que em paro al National Film Theatre. Allí agafo una propaganda per saber quines pel·lícules vull venir a veure, i un cafè que bec mentre remeno mapes i llibres al mercat de llibres usats de davant el cinema. Miro i remiro. N’hi ha tants que no sé per on començar. N’agafo un amb una coberta massa interessant com per deixar-lo passar. De ben segur que en trobaria un munt que m’agradarien però surto corrents quan m’adono de l’hora que és. Sort que sóc tot just sota el pont de Waterloo i, en un moment, ja sóc a Charing Cross Road.
Allí, esquivo llibreters carregats d’antiguitats i joves treballadors amb caixes que fan olor a tinta nova, fins que arribo a Foyles, la meva llibreria favorita. Trec la llengua i ralenteixo per no cridar l’atenció quan sóc dins la botiga. Tranquil·lament, busco la secció d’història on he quedat amb l’Amber. A l’arribar hi veig que ella encara no hi és. Em trec la jaqueta i m’assec al terra. Amb l’índex, passo per sobre dels títols fins que en trobo un que em sembla prou interessant. L’agafo i llegeixo la contraportada. L’Amber arriba i s’asseu al meu costat. Agafo el llibre que he comprat al costat del riu i li dono. Sorpresa, mira la coberta durant uns instants. El significat sobrepassa les paraules. Els llibres s’obren i les lletres cauen deixant les pàgines en blanc. Un immens somriure il·lumina el seu rostre. Jo també somric.
Observem els llibres que ens envolten i, mentre parlem sobre la història dels nostres països, també parlem de la nostra pròpia. La setmana que ve anirem a la British Library, la biblioteca per excel·lència. Tinc moltes ganes de veure l’exposició que ens hi porta i totes aquelles parets plenes de llibres.
Després de sopar ja torno cap a casa. Aquesta vegada tinc un camí molt llarg i agafo el metro. S’obren les portes, entro i m’assec. Miro la gent i observo els llibres que llegeixen. El Harry Potter és el que surt guanyant. Trec la meva troballa i començo a llegir la fascinant història del doctor Esperanto. Pàgina rere pàgina, vaig gaudint la vida i aprenent d’ella mateixa.

[Llegeix la resta de la revista]

A vista d’ocell

Quan em pregunten com és London no sé què respondre. Tothom espera el de sempre: que és gran però els edificis son petits, que és ample però els carrers són estrets, que és multicultural però no hi ha gaire interculturalitat o que hi ha molta gent tot i que et sents sol; però, ara que em disposo a escriure (descriure) les vivències d’aquesta vida que duc aquí, tot ho veig d’una manera molt diferent. No faig turisme per mi mateix, tan sols quan un parent o un amic ve de visita i toca el recorregut de sempre: des de la casa de la Reina Elisabeth [perquè aquí no es diu Isabel], tot creuant Saint James’s Park, arribem a Embankment, voregem el riu i veiem el Big Ben i les Cases del Parlament, creuem el Thames i ens encaminem, fent un mos a Jubilee Gardens, a la Tate Modern, el meravellós museu d’art contemporani, on artistes des de València a Tokio es barallen per exposar. Aquest passeig ens deixa un sabor a tendresa i primavera. Però London no és així, o no del tot. En aquesta ciutat també hi ha brutícia –com a la nostra capital–, i gent mal educada i trànsit i sorolls i rapidesa. Sobretot rapidesa. Sí, m’agrada estar aquí però crec que no vaig començar a estimar la ciutat de veritat fins que no em vaig canviar de casa, del l’oest del centre a l’est de l’oest. Aquell dia, que tot i ser febrer era càlid i assolellat, vaig veure una altra part de London: la minúscula bellesa que ningú veu.

Anar en cotxe no era, llavors, una cosa a la que estava acostumat, però aquell dia em vaig asseure al davant (esquerra) de la furgoneta en la que el nostre amic ens duia, amb totes les nostres pertinències, on, des d’aquest moment, seria la casa nostra. Sortint de Kensington vorejant els parcs, vam arribar al riu que ens acompanyaria fins la City, des d’on un carrer llarg, amb diversos noms, ens deixaria a les fronteres del barri de Bow que, es pot dir, és on vivim. En aquest primer viatge en automòbil vaig veure coses que no veus en altres moments; coses que no m’haurien passat desapercebudes si no hagués viatjat tant de temps en metro. Coses com llums de carrer engalanats com si anessin de boda, petites escultures de metall en cada cantonada, un dansador de bronze subjecte tant sols per les seves sabatilles de ballet, i tantes coses més que no sé descriure.

Els meus ulls, d’aquest punt en endavant, es dediquen, en moments de carrer, a observar aquesta ciutat plena de petits regals de llum i formosor.

Ara he agafat la guia de Londres que vaig comprar a El Prat abans d’emprendre la més gran fita de la meva història. En la seva coberta es pot veure el Big Ben, torre del Parlament; la gegantina sínia del London Eye, construïda dins el riu per British Airways; un drac de China Town, on els carrers tenen noms escrits en la seva llengua; els anuncis de Picadilly, punt de reunió de joves; la placa del concorregut carrer-mercat de Portobello Road, prop de Notting Hill, on Julia Roberts conegué Hugh Grant; el senyal de l’Underground de Covent Garden, antic mercat de flors on es filmà My Fair Lady amb la gran Audrey Hepburn; i un Cavaller reial amb un vestit amb les inicials de la reina [EIIR]. Encara bo que no m’ha tocat a mi la feina de dissenyar aquesta coberta, doncs no sé ben bé què hi posaria. Durant l’any que vaig viure a Holland Park hi hagués posat l’església de Kensington Church Street –que mai vaig visitar fins que no va venir ma mare– i un carreró prop de Gloucester –al que mirava des de l’autobús cada dia fent-me endinsar en un somni de plantes verdes i art. Avui posaria l’amplitud de la vista d’ocell del meu pis encarat a Canary Wharf –àrea que, com la City, està plena de gratacels i oficines– i l’aire fresc que entra per la meva finestra en les, ja caloroses, nits de pre-estiu.

Quan la meva parella i jo vam recollir el meu germà i la seva companya a l’estació de King’s Cross Saint Pancras, ens van dir que els encantava; sorpresos, vam dir que aquesta àrea és horrible i bruta. Quan els vaig acompanyar de tornada al tren em van dir que ara s’adonaven perquè no ens agradava la zona, després d’haver vist més enllà d’aquells carrers.

D’escriure una ciutat és una cosa impossible –ho demostren els centenars de llibres dedicats al tema– i veure-hi bellesa, depèn de l’atzar.